Aquests dies s’ha recordat el 40 aniversari de 2001, una odissea a l’espai, una pel·lícula clau en la història del cinema, si més no, pel que fa al gènere de ciència ficció.
La vaig veure per primer cop el novembre de 197o, al Rosa. Recordar la data no té massa mèrit. De fet, no la recordaria, però conservo encara el full de propaganda que l’anuncia: «Tres hombres han circunvalado la luna, convirtiéndose en los pimeros selenautas de la història… ¿Qué vendrá después? He aquí una película que contesta las más ambiciosas preguntas…» Més que amb respostes, vaig marxar del cinema amb molts interrogants. Tenia catorze anys i m’apassionava la ciència ficció, però aquella no era una pel·lícula de monstres verds ni d’alienígenes malvats. Vaig llegir la novel·la al poc temps –Biblioteca Básica, Salvat i Alianza Editorial, els famosos Libros RTV– i vaig tornar a veure la pel·lícula una i una altra vegada. Estic segur que és el film que més he vist al cinema, televisió i vídeo a banda.
D’aquella primera sessió recordo l’escena de l’apropament de la nau amb el seu passatger a l’estació en òrbita. No constitueix, potser, un moment essencial en l’argument, però sempre que la torno a mirar em ve a la memòria aquella fascinació del primer cop. Encara més que la magnífica recreació dels homínids prehistòrics. I, com no, l’ordinador HAL.
Va arribar el 2001 i els humans som encara lluny d’arribar a les llunes de Saturn. Resoldre les misèries de la Terra necessita encara molts més esforços que viatjar cap a les estrelles. Potser alguna civilització llunyana ens observa, a l’espera, encara, que superem l’estadi ancestral de barbàrie que, malgrat el progrés tecnològic del present, conservem. Si hi són, ja es deixaran veure. I els ordinadors potser aniran agafant consciència per acabar volent destruir l’humanitat i enviant-nos terminators des del futur o per intentar ser més humans com l’entranyable Data, ves a saber. Com diuen Arthur C. Clarke i Stanley Kubrick, la veritat, com sempre, serà molt més estranya.
una obr amestra, una pel.lícula qu eno et canses de mirar una i altra vegada
La meva pel·lícula preferida sens dubte. També l’he vist numeroses vegades i cal dir que s’ha de veure en Versió Original doncs sinó la veu de HALL quan el desendollen… També impressionant l’ultim acte, a la casa, quan cau la copa a terra… Ufff, que gran era Kubrick!