Totes les festes són patrimoni de la comunitat que les celebra i moltes manifestacions festives –religioses o profanes, solemnes o transgressores– són viscudes amb especial intensitat pels col·lectius de població que hi participen o per als quals són referents d’identitat. El reconeixement d’una festa com a patrimoni no és un premi ni la fa més valuosa en l’àmbit local. Compromet els seus organitzadors i la projecta com a part representativa del patrimoni col·lectiu del país.
El 17 d’octubre de 2006 es va aprovar el decret que possibilita el reconeixement de la rellevància especial d’algunes festes i elements festius, a través d’un seguit de categories, i regula els requisits i procediment per dur a terme aquest reconeixement especial. És un procés que comporta la presentació de diversa documentació per part dels organitzadors de cada festa, un estudi i una avaluació per part dels tècnics del Departament de Cultura, l’informe favorable per part del Consell de Cultura Popular i Tradicional –un consell assessor del qual formo part, en l’actualitat– i, finalment, s’ha de donar audiència a l’Ajuntament del municipi on se celebra la festa o on està arrelat l’element festiu, i al Consell Comarcal corresponent, així com a les persones o entitats responsables de l’organització de la festa o de l’element festiu.
Repeteixo aquí fragments textuals del decret perquè convé, en un moment en què es parla de la imminent declaració de la Festa Major de Reus com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional, recordar que es tracta d’un procés que comporta aspectes tant de valoració científica –que són els que millor conec– com administratius.
Entenc perfectament l’interès –o la il·lusió, si voleu– amb què des del món associatiu, des de l’experiència viscuda, es contempla el possible reconeixement del valor patrimonial de la seva festa o element festiu. però, encara que hi ha presentada documentació històrica sobre altres celebracions reusenques, que jo sàpiga, no n’hi ha cap més que es trobi en el que podríem dir “fase de tramitació avançada”.
