Pere Rius Gatell

prius.jpg

El cicle sobre memòria històrica realitzat a l’Arxiu Històric ha permès, entre altres resultats, constatar que hi ha persones que mereixerien tenir un carrer al seu nom i encara no el tenen. Donar nom a una via pública és, sens dubte, una forma d’homenatge, però sobretot esdevé un exercici de memòria. Més enllà del moment puntual de la designació o la col·locació d’una placa, el nom resta en la quotidianitat perquè en el futur algú s’interrogui sobre qui era aquesta persona. Així serà bo que es recordi Pere Rius Gatell, conservador del museu reusenc entre el 1934 i el 1939, el qual, durant la Guerra Civil es dedicà, alguns cops a risc de la pròpia pell, a salvar el patrimoni documental i objectual de la ciutat i poblacions veïnes. Amb un punt de temeritat, salvà els arxius de Sant Pere i de la Confraria de la Sang, i recollí nombrosos objectes que, malgrat el seu interès artístic, corrien el risc de ser destruïts per la seva significació religiosa. En un informe del setembre de 1937, Rius parla de la “salvació de nombrossísims objectes de valor històric i artístic, la destrucció o pèrdua dels quals hauria estat, altrament, segura. Aquesta labor ha estat sovint difícil i, a vegades, perillosa.
Com a delegat de la Generalitat, tingué cura del dipòsit situat a la casa Gay i del trasllat dels materials a altres indrets més segurs, a mesura que avançava la guerra. El patrimoni, dispersat per Vilaplana, Poblet, Pedralbes i Bescanó, va estar sempre sota control, perfectament embalat i inventariat i només el deixà per marxar a l’exili. Tot i així, el patrimoni no quedà sol, sinó a mans de la seva família. Tornà el 1942, fou detingut i acusat, entre altres absurditats, de robar lingots d’or del museu. Després de la seva tasca impagable, els franquistes el consideraven “un elemento rojo que actuó como patrullero durante la dominación marxista” i interpretaven que “El detenido, segun parece, robó varios lingotes del Museo Arqueológico de Reus y era de la opinión general que se los había llevado a Francia, pero ahora, tras ser detenido, su esposa […] ha manifestado que el Rius los ocultó en tres sitios distintos antes de huir, pero que ella los había entregado a las oficinas de Recuperación. Parece ser que este extremo se ha comprobado”. Se’n va sortir, però no va poder recuperar mai més la seva feina.
Fa pocs dies, el seu net em comentava que també l’acusaven de cremar sants. Es podria dir, si més no, que hi havia una explicació. Coneixedors de que es dedicava a recuperar les imatges religioses –a banda de les disposicions oficials referents als lliurament d’objectes artístics– molta gent li portava els quadres amb estampes, les creus o els sants que encara conservava. Els baixos de casa seva en van acabar plens. N’hi havia que tenien poc o gens valor artístic i sembla que, en temps de guerra i penúria, alguna cosa va servir per a l’estufa… L’anècdota explicita prou bé els motius que impulsaven a Pere Rius.

Fotografia cedida per Peter Rius May. Les cites han estat extretes de Jaume Massó, Patrimoni en perill. Reus: Centre de Lectura, 2004.
Una versió (resumida) de l’article surt publicada a El Punt, 1/12/07

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Pere Rius Gatell

  1. Jaume Massó ha dit:

    Salvador,
    Només una puntualització. El Pere Rius sí que té un carrer, si més no sobre el plànol, a la urbanització del mas de Moixí, méa avall del barri Fortuny. Si no vaig errat, és un tros urbanitzat de l’antic camí dels Morts. Si no ho recordo malament, l’Ajuntament ho va aprovar poc abans d’acabar el segle, arran del centenari del naixement (1998).
    Salut,
    Jaume

  2. spalomar ha dit:

    Abans de publicar l’article vaig fer alguna consulta, potser massa informal. Ara, a partir la teva referència miraré d’esbrinar on és. En tot cas, el fet que Pere Rius tingui un carrer, pel que sembla ben poc conegut, no treu que sigui necessari seguir reivindicant la seva valuosa tasca.

  3. Jaume Massó ha dit:

    Ja em vas dir que posar el seu nom a un carrer es va decidir oficialment el 2002. Val més tard que mai. Evidentment, cal reivindicar-lo. El llibre que he publicat molt recentment sobre les seves excavacions a les vil·les romanes de Porpres i de Parets-delgades anava en aquest sentit. Per cert, es presentarà també a la Selva passat festes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s