Concentració de treballadors davant de l’escola, poc abans de la massacre.
Fotografia de http://www.memoriachilena.cl
Señoras y señores,
venimos a contar
aquello que la historia
no quiere recordar.
Pasó en el Norte Grande,
fué Iquique la ciudad.
Mil novecientos siete
marcó fatalidad:
Allí al pampino pobre,
mataron por matar.
Obra artística i lliçó d’història. Així comença el pregó de la cantata “Santa María de Iquique”, del grup xilè Quilapayun, una composició magnífica que fa anys que escolto i torno a escoltar, sense poder evitar un punt d’esborronament i ràbia quan descriu la massacre de milers de treballadors del salitre en vaga, i les seves famílies, un 21 de desembre d’ara fa cent anys.
Es recorda que, amb foc d’ametralladora, l’exèrcit va abatre primer els dirigents sindicals que es trobaven al terrat de l’escola Santa María, en la plaça on s’havien concentrat entre vuit i deu mil persones, per continuar després amb els obrers i les seves dones i fills que es trobaven refugiats a l’interior. La protesta era per les miserables condicions de treball i de vida a què eren sotmesos els obrers de les mines de salitre, una barreja de nitrats de sodi i de potassi emprat per a l’obtenció de fertilitzants o la fabricació d’explosius. Les companyies, britàniques, pagaven en fitxes, que es devaluaven constantment i que els treballadors havien de bescanviar en les botigues controlades per les mateixes empreses. Els obrers demanaven un canvi fix per a les fitxes i l’obertura d’escoles nocturnes. Entre 2000 i 3600 persones, segons diferents estudis, van morir per exigir el seu dret a menjar i a la cultura.
El govern només en comptabilitzà 195. Els morts foren ocultats i els supervivents van haver de treballar encara en condicions més dures. Enterrats en fosses comunes, mai es van lliurar als familars els certificats de defunció. Aquest passat agost es van iniciar les tasques d’identificació de les restes.
La Teiera 
és bo recordar i no deixà a l’oblit casos com aquest, avui en dia encara és donen
La bèstia ferotge del capitalisme i l’explotació del pobres, no ha canviat massa. Abans ens mataven de gana o a rafegues de metralladora. Ara tenen les hipoteques, els sous de merda, la televisió allissonadora i el futbol comercial per dominar el cotarro.
Certament, el capitalisme, avui, allí on pot, avança encara de la forma més salvatge, a cop de força i mort. Estic aprofitant aquestes vacances nadalenques per llegir un llibre que us recomano vehementment: es tracta de “La doctrina del xoc”, de Naomi Klein. Hi podreu llegir amb pèls i senyals com, al capitalisme, se li’n refot allò que diu defensar o que diu que hi va lligat intrínsecament: la democràcia; fins i tot la nega i destrueix. Des del con sud-americà fins a l’orient llunyà, passant pels països de l’Europa de l’est o l’Iraq, el primer és el benefici i l’acumulació de la riquesa en unes poques mans, negant els drets més elementals o la vida a aquells que s’oposen als seus interessos.
Ens cal ser més curosos amb les opcions polítiques que escollim, perquè pot ser que fàcilment estiguem introduint el llop a la nostra cleda. Només espero que tots junts, un dia, puguem veure com a cert allò que el Congrés Nacional Africà proclamava en la seva famosa “Carta de la Llibertat”. “El poble governarà”. Que així sigui.
Salut i millor i més lliure 2008!