La Boca de la Mina i el molí Nou

Molí Nou

El meu primer record de la Boca de la Mina –era molt petit– és la d’un lloc molt llunyà i que es va fer fosc abans de tornar a ser a Reus. Segur que hi havia menjat anissos, però ja no n’estic tan segur. També recordo la frustració amb què, de sobte, vaig redescobrir una font del Lleó, esquifida i malmesa. Per cert, el nom –motivat per la cara de lleó per on surt l’aigua, una peça de ceràmica d’aquelles que fabricaven els Montseny– sembla que és força contemporani. Més antigament, segons explica Ramon Amigó, s’havia anomenat font dels Capellans, potser per la proximitat d’un seminari que hi va haver entre 1765 i 1835. Però foragitats els capellans de la memòria, restà la fera. En un record força més recent –només en fa vint-i-cinc anys–, associo la Boca de la Mina a folklòriques convocatòries d’anar a veure sortir el sol després d’una nit insomne de Sant Joan, tot esclafant les closques dels ous per conjurar no sé quina mena de mals esperits.

La Boca de la Mina fou un passeig molt popular, un espai de referència per a moltes persones, que el pas del temps i l’expansió urbana ha desdibuixat potser per a les generacions més joves. A l’igual que altres espais o edificis, té un interès patrimonial en la mesura que reflecteix una part de la història de la ciutat i porta a indrets que ens recorden la importància que té l’aigua per a la vida de les persones. L’edifici del molí de la Vila –avui de propietat particular– és a tocar del passeig. El molí hidràulic, amb la seva bassa, fou un equipament fonamental en la societat preindustrial per a l’obtenció de la preuada farina. Va ser construït al segle XVIII –de fet, fou conegut com el molí Nou, ja que n’hi havia altres de més antics– i va perdre la seva utilitat a partir de la industrialització, amb la posada en marxa de fàbriques com La Industrial Harinera, accionada a vapor, el 1856. La Boca de la Mina, al final de passeig, és l’indret on feia cap la mina que abastia el molí. Va ser arranjada el 1871. També, propera al passeig, hi ha la Bassa Nova, construïda a mitjan segle XIX, indret que gaudí d’una gran popularitat com a lloc d’esbarjo ciutadà.

Però, a banda de referents emocionals i del valor històric, el passeig té una funció en el present que convé no oblidar. El regidor de Medi Ambient de l’ajuntament reusenc, Ernest París, ha proposat d’encetar un debat ciutadà per establir quin ha de ser el futur d’aquest espai emblemàtic, tot recordant que actualment, a la ciutat, només hi ha tres passeigs que mantinguin una superfície tova per caminar i que la tendència dels últims anys ha estat reconvertir els espais públics en zones dures

El passeig de la Boca de la Mina és un d’aquests indrets que recorda que, més enllà del ciment i la rajola, hi ha terra i vegetació. Potser caldria reivindicar-lo com a espai tou –m’agrada el concepte– i alhora aprofitar els valors patrimonials del seu entorn per donar a conèixer, sense grans muntatges, aspectes importants de la nostra història.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La Boca de la Mina i el molí Nou

  1. Quins temps aquells, d’anar a menjar la mona a la boca de la mina, jugar per la bassa nova i correr amunt i avall entre els plataners del voltant.

  2. Retroenllaç: La teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s