Festa major d’hivern

La majoria de poblacions tenen dues festes majors, la d’estiu i la d’hivern. N’hi ha, però, que les concentren ambdues al bon temps o al bo de l’hivern, i d’altres que només en tenen una.

La festa major és, per definició, la festa gran d’una vila, amb un component de retrobament de la comunitat local i de renovació dels vincles entre persones que la defineixen, amb uns actes que esdevenen referent d’identitat per als habitants d’un poble o ciutat i els mostren davant les persones forasteres. Mentre que les festes major d’estiu es beneficien del bon temps al carrer, la presència d’estiuejants o el retorn, en temps de vacances, d’aquelles persones que van marxar a treballar fora vila, o dels seus descendents, les festes majors d’hivern se celebren més en la intimitat. En molts casos, van conservar costums i pràctiques escombrades per les modes i la modernitat de les festes d’estiu. Però, com que la cultura popular és molt diversa, sempre hi ha excepcions.

Aquestes breus reflexions teòriques em vénen al cap perquè avui, 22 de gener, Sant Vicent –les persones grans del poble li deien Vicent, no Vicenç–, era la festa major d’hivern d’Albarca. Nascut, probablement, a Osca, la seva llegenda explica que va passar pel poble –concretament, pels Hostalets– camí del seu martiri, a València, motiu pel qual en fou nomenat patró.

03031.jpg

Sortida d’ofici, el 22 de gener de 1994

La festa va deixar de celebrar-se en la mesura que va desaparèixer la comunitat que la sustentava. Recordo que, a la dècada passada, encara vaig poder fotografiar algun any la sortida de l’ofici –l’últim acte que va perviure de la festa–, que s’acabava amb el cant dels goigs tradicionals que només recordava una persona i encara fragmentàriament. Abans, la festa durava tres dies, com pertocava, “dos de festa i un dels dropos”. La part lúdica era protagonitzada pel ball al cafè o, més antigament, el ball de plaça, on s’encantaven coques. Al so d’instruments de corda, guitarres i bandúrries, o de l’acordió, es ballava la jota.

Convé recordar, de tant en tant, que si les festes són vives és perquè es transformen i també perquè poden morir. I, de ben segur, reviure amb nous continguts i significats. Alguns anys hem organitzat alguna activitat cultural, en cap de setmana i el gener del 2001, gràcies a la generositat de la colla de l’Arboç, el poble va viure una excepcional actuació de diables.

Avui fa un dia primaveral i molt tranquil a Albarca. Potser massa primaveral en aquests dies que se suposa haurien de ser els més freds de l’any.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s