Botifarres i promiscuació

Em confirmen que aquest proper divendres, a Reus, hi haurà un tast de botifarra al migdia, a la plaça de la Patacada. No es tracta exactament de recuperar els àpats de promiscuació a què feia referència el meu article anterior, però, llegint la convocatòria, constato que la paraula torna a agafar vigència. Segons aquesta, «l’acte, que es planteja amb una clara voluntat lúdica, té com a objectiu posar també damunt la taula la reivindicació d’una societat laica. Segons aquesta proposta, les cerimònies i festivitats religioses haurien de ser, des d’una concepció ciutadana, expressió d’un llegat patrimonial de la ciutat que convindria preservar, però en cap cas haurien de ser patrocinades des de les institucions públiques».

Personalment, no hi seré. Si alguna raó de força major no ho impedeix, penso gaudir d’un divendres de pau, al peu de Montsant, amb la família. I, si el temps acompanya, l’activitat més tradicional que penso realitzar és anar a collir farigola.

Hom pot pensar que, avui, ja no té sentit convocar actes com aquest. Que a les professons hi va qui vol i que una gran majoria veu la setmana santa com un període de vacances que s’aprofita per fer turisme o reposar de l’atabalament quotidià. Això és veritat, però també ho és que, a Reus, l’increment en els últims anys de celebracions religioses o parareligioses que ocupen la via pública és constant, sigui per tradició, com a expressió d’una religiositat personal o com a conseqüència d’una voluntat de protagonisme associatiu. I també és cert que tampoc tenen massa sentit els espectacles infantils dels últims anys, els divendres de quaresma, a les Peixateries Velles –suposadament, la recuperació de la tradició de serrar els peus de la Vella Quaresma–, encara que la canalla s’ho passi d’allò més bé.

En aquest context em sembla perfectament legítim que aquells que volen explicitar el seu laicisme militant ho facin d’una forma lúdica en forma de botifarrada popular. El fet de menjar carn – i, sobretot, de porc– s’ha d’entendre, doncs, com un símbol i una reivindicació que hi pot haver formes de celebració festiva que no necessàriament es vinculin a la tradició cristiana.

Finalment, un bon amic, filòleg, em fa observar que per promiscuar s’ha de barrejar peix i carn. La promiscuació és la barreja, no el fet de menjat allò que és vedat. I aconsella als organitzadors incloure, potser, algun peix al menú. Unes bones arengades serien adequades. A més, formen part de la gastronomia tradicionalment normativa de la diada.

Finalment, perquè no hi manqui la cita històrica, tradueixo i sintetitzo el brindis que Cristòbal Litran féu davant un sopar de promiscuació de dones republicanes a Reus, el dimecres sant de 1905:

«Per l’extensió del pa de la vida a tots aquells que en tenen fam. Per l’extensió del pa de la intel·ligència a tants i tants éssers com el necessiten. Perquè no hi hagi qui, anomenant-se demòcrates i fins i tot republicans, donin a l’Església la pesseta que neguen al pobre de mala manera.»

Que passeu uns bons dies.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Botifarres i promiscuació

  1. adrià grandia ha dit:

    M’agrada aquest epíleg que has posat. Jo sóc nat a Sant Fruitós de Bages i una de les tradicions del poble és durant el carnaval fer la Festa de l’Arròs, una capta entre la gent per fer un dinar per als pobres. Quina solidaritat oi? M’agrada aquest esperit humanista, reivindicar tot i contribuint a una societat millor.

    adrià

  2. Dimoni banyut ha dit:

    Si hem de recuperar velles tradicions, ho fem bé del tot. Per tant estaria bé que l’acte acabés a cops d’atxa. Així és de turisme ho podrien incloure en les tradicions de risc

  3. manel ha dit:

    jo ahir vaig ser a Sant Llorenç del Munt collint farigola i romaní, que per cert està impressionantment florit aquest any… Tot i que em sembla que no en deixen collir, cosa de les normatives dels Parcs Naturals, en vam aplegar la justa per poder cuinar aquests dies i per perfumar la furgoneta. Salut!

  4. navegant ha dit:

    El meu avi li explicava al meu pare que, de petit -l’avi era nascut l’any 1908-, o sigui, a finals de la dècada dels anys 10 i començaments dels 20, la canalla de Reus anava a veure el merder que es muntava entre els setmanasanteros i els republicans, després que aquests muntessin un esmorzar popular amb força carn, el més a prop possible d’on passava la professó.
    Però encara n’hi ha més. Quan mon pare era jove, estem parlant de la dècada dels anys 50, ell amb la colla que anaven amb bicicleta, el divendres sant al matí, se n’anaven a una ermita que quedés una mica allunyada d’alguna població -el Remei, Paretdelgada…-, fer-ho al mig d’una plaça, amb els temps que corrien, hagués estat massa arriscat, i es muntaven una senyora farra a base de carn i viandes prohibides.
    La cirereta és la cançó que li sentia cantar a la seva mare per setmana santa, que potser tu coneixes, però jo no. Fa així:

    “Jesucrist, la passió vostra,
    està plena de llengüets,
    de sardines escabetxades
    i ous passats pels calçotets.”

    I després diuen que ara som tots uns descreguts.

  5. spalomar ha dit:

    Llegeixo a l’edició digital del Punt d’avui que la botifarrada d’ahir va tenir el discret èxit esperat pels organitzadors: “Una iniciativa que algú podria considerar irreverent i fins sacrílega, però que va ser convocada d’una manera lúdica per refermar el caràcter laic de la societat reusenca i catalana del segle XXI. El gir cada vegada més integrista de la cúpula de l’Església catòlica espanyola, les cafrades de la Cope i, en àmbit local, esmerçar recursos a professons i viacrucis mentre que els joves de les barraques de la festa major són foragitats del centre a la perifèria, són factors que han empès la botifarrada de Divendres Sant, expliquen els promotors de l’acte”. El model festiu necessita diàleg, abans no esdevingui conflicte.

    A Montsant fa molt de vent. Ara es posa núvol, ara surt el sol. De farigola florida, encara no n’hi ha per aquesta banda. Però el romaní llueix, efectivament.

  6. Josep Maria ha dit:

    M’he permès citar-te en el meu blog i reproduir un fragment del teu post, força interessant, per cert.

Respon a manel Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s