Crisi associativa

Fa uns dies m’arribava una carta que em va fer agafar una certa esgarrifança. Una associació, amb una trajectòria important, de la qual sóc soci passiu, em comunicava que, de no trobar persones per a una repetidament proposada renovació de junta, l’entitat hauria de plantejar-se la seva dissolució. Lamentablement, no hi puc aportar cap solució. La meva quota personal de participació en afers associatius fa temps que supera amb escreix el nivell d’apacible i mesurada dedicació i no sabria on trobar més temps per implicar-me en altres tasques. Espero que tot quedi en un mal tràngol i que l’associació continui fent bona feina.

Costa trobar persones disposades a dedicar hores a gestionar entitats. Força més, a vegades, que trobar-ne per a organitzar activitats esporàdiques o participar en campanyes temporals. El dia a dia cau com una pesada llosa sobre les esquenes dels associats amb un càrrec, massa cops assumit a contracor, sense cap voluntat de protagonisme. El gran problema que tenim moltes associacions és voler ser alguna cosa més que una colla amb afinitats personals que es reuneix puntualment per organitzar activitats concretes: voler ser útils socialment a diari.

Algunes formes de suport institucional a l’associacionisme abonen la crisi en la mesura que valoren únicament els resultats finals del treball associatiu i la seva repercussió mediàtica, però poc la feina que comporta arribar-hi. El treball quotidià i poc espectacular no ven. Tampoc ajuda un entorn social que fomenta força més el consum individual –en tots els àmbits, àdhuc el cultural– i la competència que l’esforç cooperatiu per aconseguir unes finalitats comunes i en benefici del col·lectiu. I és cert que cal canviar –o revisar– els models i les fórmules en una societat que canvia depressa.

Però la veritat és que, de nom i de fet, d’associacions en tenim força. I a la fi, la crisi és signe de vida.