Els gegants al museu

Quan es va plantejar el debat sobre la renovació de les parelles antigues dels gegants de la ciutat, vaig defensar la necessitat de comptar amb un únic conjunt, en actiu, als carrers. Ho continuo fent. Els gegants reusencs són un referent simbòlic per a la ciutadania –d’això, no en tinc cap dubte– i, per això, em semblaria indigne tenir-ne dos jocs –un de segona categoria, per poder anar a qualsevol lloc sense gaires miraments–, i més quan són idèntics.

teivitxeta.jpg

La vitxeta amb vestits del voltant del 1900 i del 1925

Vaig discrepar, i ho continuo fent, de l’ús d’adjectius com autèntics o originals, de difícil aplicació a unes figures d’imatgeria popular que durant més de dos segles han sofert no pocs arranjaments i modificacions en la seva aparença i estructura. L’Ajuntament, que havia impulsat la construcció d’uns nous gegants –fidel reproducció dels vells–, va optar, no sense polèmica, per la seva substitució. I les peces antigues van ser portades al museu en l’estat en què es trobaven aleshores.

Això és ben poc tradicional. La tradició, ens agradi o no, és que molts gegants i bèsties festives hagin acabat al foc, o a la bassa, quan se n’han fet de nous perquè es trobaven malmesos o perquè havien canviat les preferències estètiques de la gent. Els exemples són nombrosos. La nostra societat, però, té ben arrelat el sentit del patrimoni cultural i per això –entre altres possibilitats– guardem als museus els testimonis de les antigues formes de vida, les eines obsoletes d’oficis desapareguts o els estris de la festa.

La tradició té tant o més a veure amb la funció –simbòlica o d’ús– que amb el mateix objecte. Ningú, suposo, pot pensar que la tronada és menys tradicional perquè fa uns anys es van canviar els antics morters pels actuals. O que la professó de les Tres Gràcies ja no té mèrit perquè la imatge del santcrist no és l’original. La tradició és l’objecte i el seu context. I també canvia.

teigegantsbar.jpg

Les ballades davant dels bars –d’algun bars, sobretot– foren una tradició molt viscuda en el passat (fotografia de cap al 1930)

La patrimonialització dels objectes, però, no consisteix només a emmagatzemar-los. Les mesures de conservació, les restauracions o les reconstruccions de parts desaparegudes que ajuden a copsar millor l’obra original, formen part del treball de qualsevol museu. Els objectes poden ser en exposició permanent o a la reserva, al taller o formar part d’exposicions temporals.

En el cas de les peces antigues dels nostres gegants es va optar per la seva exposició immediata i permanent. Una mesura que, sens dubte, ha estat rendible per a l’estadística de visitants del museu, però que –sense altres actuacions– també ha servit per alimentar la llegenda negra dels gegants autèntics abandonats. Una percepció que, com a professional del patrimoni cultural, em preocupa especialment, ja que comporta veure el museu com un espai de degradació i oblit, quan hauria de ser tot el contrari.

Com que se’n parla sovint, i ara ja hi ha qui endega campanyes per la salvació dels gegants històrics, potser cal reconduir el tema. Jo no tinc cap recepta màgica, però aquí us deixo algunes idees. Descartat el cremar les peces antigues –o les noves!–, considero que està molt bé que els gegants històrics es conservin al museu. Però això hauria de comportar un treball de restauració, de confecció de nova indumentària i, potser, de reconstrucció d’algunes parts –l’estructura interna de fusta, per exemple–, de forma que mostressin no la imatge original, sinó una aparença concreta del passat, potser la dels primers anys del segle XX. I exposar-los, temporalment o permanent, en el marc d’una mostra ben documentada i pedagògica per entendre què són i què han estat els gegants a les nostres festes. I per emocionar-se, és clar. Perquè el coneixement del passat també transmet emocions.

teigegantsmonterols.jpg

La canalla amb els gegants, una imatge que perdura (fotografia de cap al 1950)

Crec que les figures actuals han de sortir al carrer i les històriques han de ser al museu. I el paper d’unes i altres és diferent i complementari.

[Fotografies de l’Arxiu de Carrutxa]

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Els gegants al museu

  1. L’àliga del segle XIX de Vilafranca és va podrir en un pati d’una casa del costat de l’ajuntament vilafranquí…

  2. totalment d’acord i molt bon post felicitats !!

  3. reusenc ha dit:

    Aquesta seria una de les excuses per tirar endavant amb una ‘Casa de la Festa’ com Déu mana… amb un bon plantejament expositiu, on hi hagués cabuda tant dels gegants ‘vells’ , els nanos, les gralles… que estan al museu. A part d’un espai digne per desar les peces que surten avui en dia al carrer. I al mateix temps donant difusió de la nostra festa i cultura tradicional; tant dels elements festius com els balls, els d’ara i els ‘d’abans’….

  4. Si, potser un definitiu Casal de la Festa, podria mostrar les figures antigues i servir de llar per totes les altres peces en funcionamen. Tot i així penso que els gegants del museu, tindrien que sortir al carrer per les festes de Corpus, Sant Pere o Misericòrdia a Reus. Una excusa per tornar-les a la vida de tant en tant. Les maces dels dos macers de la processó, surten les originals o unes rèpliques ??? El mateix podriem preguntar d’algunes peces de Setmana Santa. Comparteixo molts punts del teu post, sobretot penso que l’estima cap els nostres gegants ens fa apassionar-nos pel tema. Avui he penjat un post sobre el cicle “Parlem de Festa”. Salutacions.

  5. Puig d'en Cama ha dit:

    En un altre bloc ha sortit la història de quan fa un futimer d’anys el regidor de llavors va decidir no incloure els Diables a la processó. Sembla que enguany es desfarà aquella decisió. Podries explicar la història d’aquest assumpte? No es per posar el dit a la nafra, és per conèixer aquest tema, “Zin acritú” com deia aquell. A mi les batusses de l’època Cisa em queden molt lluny, llunyíssim, només m’interessen els arguments d’uns i altres per denegar, o no, l’entrada del BDR al Seguici, i comparar-ho amb el tomb que ha donat ara.
    Merci

  6. spalomar ha dit:

    No l’he llegida aquesta història. De totes maneres, em sembla una bona idea parlar del perquè el ball de diables no ha sortit fins ara a la professó de Sant Pere. Preparo un article.

  7. Òscar García Candela ha dit:

    Hola! Bones a tothom, em dic Òscar i sóc de Poble Nou de Barcelona. Bé, us escric per dir-vos el meu parè a l’hora de fer rèpliques dels gegants.
    Primer de tot, penso que si hi ha una colla que pot donar vida a uns gegants i aquests estan en bon estat -per molt vells o nous que siguin-, la colla ha de treure aquelles figures que tenen. Penso que les figures antigues han d’anar a voltar, conéixer món i fer que se’ls conegui arreu. Ja que han sobreviscut a guerres i males èpoques, aquelles poblacions que tinguin entremesos centenaris, que els tregui, que els llueixi i que sentin dignes d’haver conservat aquestes joies.
    A més, una rèpilca per molt ben feta que sigui mai suplirà l’original. Un altre argument que defensa la meva postura és que els gegants no estan fets per lluïr-se en un museu, casa dels entremesos o de la cultura -o com li vulgueu dir-. Penso que els gegants estan per treure una rialla a grans i petits, per fer emocionar a la gent, per representar la teva població, per caracteritzar la nostra cultura, entre moltes raons més. A més si es fan malbé, per això estan… per anar-los conservant i utilitzant. Totes aquelles coses que s’utilitzen es fan malvé.
    Això sí, si arribats a un punt que aquell gegant o parella de gegants estan tent deteriorats que no poden sortir pel seu mal estat i la seva reparació no garanteix la seva perpetuitat, en aquestes ocasions és quan tolero fer una reproducció i conserbar els originals on faci falta.
    Però com he dit abans, un gegant centenari és aquell del qual ens hem de sentir orgullosos, treure’l al carrer i conserbar-lo amb el millor estat possible. Al cap i a la fi, els gegants els hem de disfrutar nosaltres els membres de la colla i la gent de la població. No hem de treure els gegants de la gent que els estima, tant sigui de la mateixa població com de poblacions properes com de llunyanes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s