Una excel·lent festa major amb un final atípic (1)

En aquest tranquil i tradicional «dia del gos» que el calendari laboral ens ha atorgat, no puc estar-me de fer una primera valoració de l’edició d’enguany de la festa major de Sant Pere. Em sembla que, en conjunt i quant als actes que més m’interessen, ha estat una festa major reeixida com cap altra. De ben segur, però, altres persones cerquen components diferents en la festa i els hi pot semblar que no n’hi ha per a tant.

barracadesp.jpg

Em sembla que ha estat una molt bona festa major, sobretot perquè, més enllà dels últims dies –de l’anada a Completes a la carretillada del ball de diables al Mercadal– la setmana llarga, anterior a la diada de Sant Pere ha estat més plena de festa que mai. Les barraques han estat un èxit –ho afirmo com a part del públic–, tot i que hi ha aspectes clarament millorables. L’espai no era prou acollidor i l’entorn, tancat amb control de seguretat a la porta, et fa pensar que tot això de la festa alternativa no deixa de ser un bolet –probablement indigest per a certs estómacs– que cal tenir oportunament acotat. L’altra cara de la moneda, positiva, és l’esforç de les entitats organitzadores per obrir les barraques a l’entorn i programar activitats més enllà dels concerts de la nit.

cercavilabou.jpg

Actes com la reconvertida cercavila del masclet, el sopar del bou i arròs o el correbars del bou i companyia, han estat exponents d’una festa menys formal que ha comptat amb una més que notable participació de persones de diferents edats. El bou –paradigma del fet que hi ha tradició més enllà del protocol, afirmava fa uns dies– s’ha fet present aquí i allà i és, ara per ara, una bèstia festiva tant o més coneguda que les seves germanes que participen a la professó. El component burlesc en el seus versots, però també l’engrescament de balladores i balladors, a la cercavila del masclet, o la diversitat musical que enllaça tradició i modernitat, són característiques d’una festa popular viva. Anar aquests dies pels carrersm seguint el ball de cercolets o lo Peix de Bellmunt, ha estat un plaer. I hi ha encara moltes més possibilitats. No es tracta de fer el seguici alternatiu en un dia. És molt important el paper de les colles –geganters, portadors del bestiari…– que surten a fer cercaviles més o menys fora de programa i que generen ambient de festa. Podem inventar-nos nous actes: estrena dels nous versots del ball de gitanes, ballades multitudinàries de prims o de cercolets, sortides de balls parlats amb representacions de petit format en places petites… Les colles infantils poden tenir més protagonisme més enllà del recorregut del carrer de Sant Joan al Mercadal. D’idees, no en faltaran, sempre que la iniciativa sorgeixi dels participants i la institució doni el suport que cal, sense voler-hi interferir.

xiquetseu.jpg


Al final, arriba el 28 de juny, el consistori va a Completes, precedit d’un seguici que, amb agilitat i rapidesa, se situa per fer els honors al pas de les autoritats. La teiera crema i, a la tornada de l’ofici, el pilar dels Xiquets emociona i l’esclat de la Tronada, en una plaça absolutament plena, assenyala un dels moments claus de la celebració que, per a molts, és un referent d’identitat.

esclat.jpg

Entre revetlles que s’acaben més aviat o més tard i matinades musicals, o foguejades que comencen encara més d’hora, arriba la diada de Sant Pere. Hi ha traques a quarts de sis del matí, trons a les set, grallers i, enguany, també la banda que acompanya el lleó, molt bé, per cert. Entre les nou del matí, després de l’enlairada de coets –força menys que abans–, i l’encesa de la tronada del migdia, es fa el silenci.

gitanesmigdia.jpg

L’exhibició dels grups festius després de la tronada es realitza amb una rapidesa prou raonable. L’IMAC ha fixat la durada de les actuacions. La moixiganga abreuja les seves evolucions i el ball de gitanes en fa broma intel·ligent i divertida. Tot plegat, el castellers comencen la seva actuació amb la plaça encara prou plena de gent. Però, malauradament, es buida aviat. A Reus ens agraden més els pilars de nit que els castells al sol.

aligamigdia.jpg

(Fotografies de Roser i Salvador Palomar)

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s