Juliol de 1936

Aquell juliol, el dia 18 –a Reus, fira de Santa Marina; a Albarca, la novetat era l’imminent arribada d’electricitat al poble– els militars es van revoltar contra la legalitat. L’endemà, el poble armat, obrers lluitant colze a colze amb les forces lleials a la República, van derrotar el feixisme –militars traïdors i civils conxorxats– en àmplies zones del territori de l’Estat. I va esclatar arreu la revolució. Una revolució que arrelava en desigualtats seculars i injustícies quotidianes, que volia un món nou que moltes dones i homes portaven als seus cors i dibuixaven en el seu pensament, una resposta atàvica contra una religió que embolcallava l’opressió i legitimava els fins ahir poderosos. La revolució, un terreny adobat per als idealistes i per a la rancúnia personal, per al sacrifici desinteressat i per a la venjança irracional. Potser aquell jorn dels miserables que canta Llach o l’alba efímera d’una utopia.

Enguany, com l’any passat, sento parlar de la Guerra Civil espanyola. És inevitable en moments d’aniversaris i amb una proximitat al present que desafia el pas dels anys.

Estic acabant de llegir L’òmnibus de la mort: parada Falset, de l’amic Toni Orensanz. És un excel·lent treball, que ja coneixia per la meva relació amb l’autor, les seves xerrades a Falset i a Reus, o les converses sobre les troballes que anava realitzant. Un treball periodístic que mereix de ser llegit pel gran públic, que enceta no poques reflexions, que ja ha estat aplaudit per companys de professió i que probablement serà manipulat per aquells que cercaran en el ponderat treball d’Orensanz el referent bibliogràfic que no poden emprar explícitament, el Falset bajo el signo de los rojos.

És evident que cal parlar amb claredat de la repressió a la rereguarda republicana. Però també ens cal, més enllà de la crema de sants i de la violència, retre homenatge a totes aquelles dones i homes dels nostres pobles que, a finals de juliol de 1936, van saber reorganitzar la vida quotidiana dels pobles sota uns nous paràmetres i amb uns nous objectius. Comitès revolucionaris que van esdevenir consells municipals, que van repartir la feina, assegurar la producció, gestionar els recursos i que van poder ser solidaris ben aviat amb l’onada de refugiats que va arribar d’altres parts de l’Estat, on la barbàrie feixista massacrava les classes populars.

Exemples de revolució constructiva –en nom de l’anarquisme, el comunisme, el socialisme o de la unitat proletària, hi va haver de tot– encapçalada per gent del poble sense altra formació específica que la seva feina diària o les lectures i els debats nocturns a la societat obrera del poble. Persones que que van morir assassinades, afusellades pels franquistes –haver format part d’un comitè era tenir molt mala peça al teler–, o a l’exili, la majoria, oblidades pel seu poble o menyspreades per les mentides i tòpics, allò tan manit que «eren quatre aprofitats que es van repartir entre ells els diners dels rics i van menjar mentre els hi va durar el que hi havia al rebost, mentre la gent patia gana».

Ens cal recuperar força més la memòria del bon funcionament de moltes experiències locals –si més no, fins que el desenvolupament de la guerra les va fer inviables– i analitzar-ne críticament els conflictes en d’altres. Encara que sigui una part de la memòria històrica que potser no interessi ni als qui se’n proclamen defensors. Perquè ens exemplifica la capacitat del poble per organitzar-se autònomament a partir d’una situació excepcional, de buit de poder central, i de continuar la seva feina en la mesura que es recuperava la capacitat d’actuació de la Generalitat. Perquè és més còmode –i profitós per als interessos dels polítics del present– limitar-se a parlar de les institucions i homenatjar-ne els principals dirigents.

El meu homenatge, aquest juliol, a les persones que, avui en l’anonimat –costa prou saber-ne els noms– o en l’oblit manifest, van creure i van intentar construir una normalitat revolucionària que els esdeveniments van fer impossible.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Juliol de 1936

  1. t’acompanyem a l’homentage i també a les families que després, malgrat la dictadura, ens van educar amb llibertat i dignitat i amb la llengua del teu país

  2. Jesús M. Tibau ha dit:

    compta amb mi per a homenatjar aquests homes i dones senzills i anònims que van lluitar per la vida

  3. elnendelesqoues ha dit:

    m’ha agradat molt el teu artícle, potser perque el meu aví crec que en va ser unes d’aquestes persones i n’estic molt i molt orgullos d’ell, tot i que practicament no el vaig conexier perque ens va deixar quan jo era petit, gràcies a les poques fotogràfies i les hisòries i anectodes que m’explica el meu pare i el meu germà, fa que m’enrogulleixi sempre que parlo d’ell.

  4. Francesc ha dit:

    Quan parlen de Falset, no en diuen els desastres que varen fer els comites, per celebrar el Nadal de 1936 faculten amb un ofici per anar a buscar a persones del poble al 2 de maig de 1937 en troben un i el porten al poble, li tallen el dits les mans i l’enterren al mas de l`habaero.

Respon a Té la mà Maria Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s