L’infern arbocenc

carretillada08b.jpg

Cada quart diumenge d’agost crema la tradicional carretillada del ball de diables de l’Arboç (Salvador Palomar)

La carretillada és una de les manifestacions festives de foc més característiques del país, una mena de «salt de plens» de la Catalunya Nova. És evident que no es poden equiparar ambdues manifestacions, ni pel context, ni per la forma com es desenvolupen, però sense entrar en comparacions, el cert és que ambdues són icones, referents cabdals i indiscutibles, d’una tradició de foc i pirotècnia a les nostres festes que s’emmarca en la representació simbòlica de la lluita del bé i el mal, el cel contra l’infern.
La carretillada concentra una enorme gernació de públic, entre el qual hi ha una considerable quantitat de membres de colles de diables de tota Catalunya, que atapeeix els carrers per veure l’espectacle.

balco1.jpg

Els carrers són plens de gom a gom. Molts balcons, també (Roser Palomar)

La carretillada és un espectacle de teatre popular. Narrativament, la visualització del foc de l’infern després que els diables hagin estat derrotats per sant Miquel. Un infern que es construeix, al so dels tabals, a partir de la pirotècnia tradicional dels diables: el foc constant de les carretilles, enceses per una roda contínua de persones que malden per mantenir sense interrupció el nivell d’espurnes i el ritme dels trons, o els sortidors encesos des dels ceptrots de Llucifer i la diablessa. I que, d’any en any, s’enriqueix amb nous artificis –dissenyats per la pròpia colla– que, això sí, s’encenen sempre des de les maces i ceptrots que sostenen els mateixos diables, un fet clau per copsar l’espectacularitat de la carretillada. No és un castell de focs o un espectacle de llum i soroll que es contempla des de la distància. És el foc que generen i han de suportar una colla de persones, en un espai reduït, en un exercici –gens exempt de risc– que embadaleix el públic i emociona aquells que coneixen el joc pirotècnic.

ballparlat.jpg

L’àngel s’enfronta a Llucifer i la diablessa (Salvador Palomar)

En acabar l’entrada del seguici festiu a la plaça –un seguici que, a l’Arboç, millora d’any en any–, els diables representen el ball parlat o acte sacramental, segons la denominació local. Enguany destacà l’excel·lent actuació d’un joveníssim àngel Sant Miquel, que demostrà que això de la festa també es pot portar al codi genètic. I de fet, no era l’únic fill de diable que s’estrenà a la diada, si més no, dins la carretillada.

angel.jpg

Un àngel ben decidit a dominar Llucifer (Salvador Palomar)

Al migdia, els diables han exercit la prerrogativa de la sàtira, han emprat la paraula com a eina de crítica i, amb l’ajut d’una escenografia autoconstruïda però ben efectista –teatre popular, un cop més–, han fet burla justificada de l’espanyolisme esportiu i mediàtic que ens bombardeja a diari.

elsa08.jpg

L’Elsa és la figura amb què acaba la representació del ball parlat (Salvador Palomar)

Però la nit és del foc. Entre espurnes i espetecs, molta suor i algun renec –que no es pot sentir, però s’intueix en el gest enèrgic i en els moviments d’un botafoc que busca metxa rere metxa perquè el foc no s’acabi– crema prop de mitja hora de carretillada. Un altre any, i després d’una treballada preparació, la col·laboració de moltes persones i l’esforç d’uns diables, aconsegueixen fer de l’Arboç un referent en el món de la festa a Catalunya. Fins l’any que ve!

final1.jpg

El final de la carretillada és l’apoteosi del foc (Roser Palomar)

final2jpg.jpg

Le imatges són d’aquest diumenge 24 d’agost de 2008 (Salvador Palomar)

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a L’infern arbocenc

  1. manolo ha dit:

    per establir més comparacions, també podríem dir que s’assembla a una coetà del gos o una cordà, però amb el foc controladet mitjançant la seva subjecció a un pal… impressionants les fotografies! records des del vallès. m

  2. adrià grandia ha dit:

    Pels que vivim a prop és una passada veure-ho. Amb amics a dintre que et transmeten les fortes emocions que s’hi viuen.
    Vas veure la recuperació del Ball de Pastorets de l’Arboç? Ja en tenim un més a la comarca!
    Salvador, has rebut el meu mail?

  3. Si, si, i aquell paio del barret de palla d’allà al davant el conec. Salutacions i bones fotos.

  4. Josep M· Jane, JOE ha dit:

    Salvador, molt bons els comentaris i les fotos, poques persones en aquests últims anys han copsat com tu la carretillada, no així en el segle XIX!

    Transcripció literal del que publica el Centre Excursionista de Catalunya en el seu butlleti de 1894:
    “Encara que sigui apartar-me un xich de lo que m’havia proposat, vuy parlar d’aquestes moxigangas, balls o passos de carrer tant tradicionals en la nostra terra y que van desapareixent paulatinament d’ella. Arbós té los seus per las grans festivitats, y un n’hi ha que és comú en tots los pobles, lo dels Diables, y, com en tots, fan, a poca diferència, las mateixas diabluras, pero los de l’Arbós tenen fama y es distingeixen pel modo extraordinari ab què tancan la festa. L’últim dia, després d’haver entrat la professó y desfilat, despedint-se un a un, tots los balls devant de Casa de la Vila, exprement-hi totes sas postreras forsas, entran los diables y forman un perfecte círcul, guardant distància igual d’individuo a l’altre. Arman la part superior de sas massas ab lo corresponent surtidor o carretilla, y, un cop tots preparats, comensa a encendre y a voltar. Repartits de distància en distància hi ha gent ab cabassos de carretillas y altres ab sogas encesas pera las metxas, distribuïts de tal modo que·l diable, un cop ha engegat la carretilla, ne pren una altre del primer cabàs que troba y l’encén a la primera corda. Mes això·s fa tant ràpit y se’n creman tantes mils, que aquell foch y espetechs continuats, ajudat del moviment raro que li donan los diables, causa novetat y atiansan la superioritat dels diables de l’Arbós sobre’ls d’altres terras. La població en massa acut a veure aquesta roda última, y ab atenció no deixa de vista·l foch, que no pot acabar-se un cop comensat fins que s’ha cremat l’última carretilla. Si per casualitat sols un segon parés, veureu rondinar als jayos y fer demostracions de desagrado a tothom, en això el judici del poble és sever, lo foch ha d’ésser incessant. Succeheix moltas vegadas que continua per espay d’un quart y mitja hora, segons las provisions, y aquestas son generalment proporcionadas pels vehins richs, que·s posan en competència sobre la quantitat més grossa que cada hu ne pot oferir”

  5. Retroenllaç: Els anys no passen endebades | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s