Una de les contradiccions brutals de la guerra radica en l’esforç, molts cops èpic, per salvar les vides que la mateixa guerra amenaça. La Catalunya republicana comptà, durant la Guerra Civil, amb una xarxa sanitària ben organitzada que possibilità atendre ferits militars i civils, a conseqüència dels combats o dels bombardeigs sobre la població. Apropar-se a l’actuació dels hospitals de guerra és conèixer sens dubte la part més humana –que no menys cruenta– del conflicte.
D’un d’aquests equipaments, el de Cambrils, s’ocupa Al servei dels ferits, una publicació que s’ha presentat aquesta setmana i que sintetitza una recerca de fonts documentals i orals que ha durat més de dos anys. Els textos, obra de Manel Tarés i Montserrat Flores, acompanyats d’un considerable aparell gràfic –fotografies familiars recuperades i documents d’arxiu–, ens apropen a l’activitat quotidiana d’aquest hospital durant els 29 mesos que va funcionar. Històries de metges que, més enllà de les idees, lluiten per les persones, o de joves infermeres, voluntàries o professionals, algunes en període de formació, que dia i nit són al peu d’un canó molt diferent dels que fan tremolar la terra al front.
El llibre inclou les llistes –fins on ha estat possible– de ferits atesos i morts enterrats a Cambrils, de persones que hi van treballar. Reconeixement i memòria per als que no hi són, per als que encara viuen, per a les famílies. Dignitat, en definitiva.
Publicat a El Punt, 29/11/2008
