Palestina

No sento pas cap simpatia per Hamàs, ans al contrari: rebutjo qualsevol moviment de guerrers il·luminats per déus i veritats absolutes. O les preteses revolucions guiades per avantguardes messiàniques. I em preocupa el creixement dels fonamentalismes com a resposta irracional als desequilibris mundials.
Em neguiteja igualment escoltar diàriament les barbaritats que, a l’orient o al sud, es cometen per qualsevol fanatisme sostingut amb armes de proveïdors occidentals. Em sap greu la pèrdua violenta de vides humanes, des del venedor ambulant o la dona escorxats en un mercat per desavinences en la interpretació d’un llibre sagrat, fins a la del fill d’immigrants treballadors i pobres que acaba mort, vestit amb l’uniforme de l’imperialisme.
Com a investigador, apropar-me a la memòria personal de la nostra guerra –ara fa setanta anys– m’ha refermat en el convenciment de la brutalitat de les guerres contemporànies sobre una població civil considerada com a objectiu militar. Fa ben pocs dies, el record dels bombardeigs sobre el meu petit poble prioratí, per Cap d’Any de 1939, m’inspirava un desig de pau, desgraciadament molt llunyà a la crua realitat.

Condemno, sense excuses, l’actuació de l’Estat d’Israel, un estat que –més enllà d’algunes experiències en el passat– encarna avui alguns dels valors més negatius de la societat occidental: el militarisme omnipresent en la vida quotidiana, la democràcia vigilada, el control dels desplaçaments, el drets ciutadans vigents només per a una part de la població…

D’Israel, fa algunes setmanes, en sentíem parlar en termes d’inestabilitat política o de corrupció d’alguns dirigents. Però la vella recepta és sempre vigent: no hi ha com una guerra per fer política i guanyar unes eleccions. La fal·làcia de la defensa necessària i de les actuacions selectives contra els terroristes es desmunta a cops d’imatges de nens morts i ferits civils impossibilitats de rebre ajut. D’hospitals sense recursos. D’escoles on troben la mort desenes de persones que hi havien anat a cercar refugi…

Condemno la massacre de Palestina –com deia un acudit gràfic l’altre dia, en podríem dir holocaust, però Israel té el monopoli de la paraula en favor seu (Ferreres a El Periódico, 03-01-09)– i em solidaritzo amb els pacifistes jueus que planten cara a la màquina de guerra. M’esgarrifa pensar com els descendents d’aquells que van patir les terribles conseqüències del nazisme, en guetos i camps d’extermini, poden aprovar el bloqueig d’un territori on s’amunteguen milers de persones i creure que els projectils evitaran els innocents en el seu curs destructor.
Per tot això que he intentat malexplicar en poques paraules, he participat i penso continuar participant en les mobilitzacions en solidaritat amb el poble palestí que es convoquen aquests dies a casa nostra. Conscient que potser només és un suport testimonial benintencionat, mentre la diplomàcia dels poderosos fa el ridícul. Per cert, aquest omplir-se la boca de bones paraules, de formular exigències formals i no traduir-les en accions efectives, em recorda també –amb totes les diferències històriques que cal establir, evidentment– el trist paper de les democràcies europees respecte a la República, durant la nostra guerra, en un moment en què el feixisme agafava cada dia més força.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s