Borraines

M’agrada força arribar a una festa i ser convidat a tastar alguna mena de pastís d’elaboració casolana. Segurament, perquè sóc un llépol, però també perquè aquesta acció d’oferir a veïns i forasters allò que s’ha preparat a casa –ritual antiquíssim i universal– reflecteix, en la seva senzillesa, el compromís de les persones amb la celebració. La festa, com a expressió cultural de la comunitat que la celebra, fa palesa la seva vigència en la implicació de les persones, més enllà de l’espectacularitat dels actes o de la promoció mediàtica del programa.
Amb el temps i l’experiència he après a emocionar-me amb els petits detalls festius que són resultat de la participació del veïnat i a menysprear divertidament els esforços, de vegades patètics, de polítics i tècnics culturals d’aparèixer com els grans faedors de la tradició popular.

Il·lustro aquesta reflexió, de caire absolutament general, amb imatges concretes: plats de borraines arrebossades, menja suculenta, pròpia de les festes d’hivern, als pobles de la vora de l’Ebre –i potser en altres indrets, no ho sé–, fetes a Miravet, el passat 17 de gener.

La borraina és una planta peluda, de fulles amples, comestible, però sense gran valor gastronòmic, amb alguna propietat medicinal. En castellà és parla d’agua de borrajas, referint-se a la poca substància que resulta de bullir aquesta planta, com una cosa sense massa utilitat ni valor. El Diccionari Alcover-Moll recull ‘borraina’ com a menja pròpia de la nit de Nadal, que consisteix en fulles d’aquesta planta fregides amb farina i ous i cobertes de mel, fent referència a Tortosa. En altres pobles la vinculen, sobretot, a la festa de Sant Antoni.

Com a coqueta dolça, però, està prou bé. I com que la tradició també és cruel –i les festes d’hivern són transgressió i burla–, a Miravet ens explicaven que, de vegades, alguna persona malintencionada substituïa les borraines per un tros de roba verda. El resultat només es detectava quan te la posaves a la boca…

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s