Esperit de carnaval

Un dels tòpics carnavalescos és parlar de la vigència de la celebració: si el carnaval va morir amb la desaparició de les formes de vida d’una societat preindustrial que li donava significat; si la festa ja no té sentit en una societat amb espais de llibertat individual força més amplis que en el passat; si, de sàtira, ja se’n fa tot l’any, o si hi pot haver carnaval sense quaresma. I com que, de carnaval, n’hi ha, la reflexió se centra en si aquesta festa anunciada i programada, delimitada en relació al temps laboral i ubicada en l’espai urbà, és el carnaval o és una altra cosa.

Certament, el carnaval ha estat el paradigma de la festa entesa com la transgressió de la normalitat. Un temps diferent, com a mínim, quan no contraposat a la quotidianitat. I això, malgrat els canvis en la mentalitat, les pautes morals més obertes i la més o menys teòrica llibertat d’expressió, encara és possible i, fins i tot, necessari.

Per això hi ha un esperit de carnaval tan antic com la mateixa idea de festa. I, com en el passat, constatem evidències de la seva existència en comportaments i costums festius amb motius ben diversos. Encara que avui, amb el carnaval, passa el mateix que amb la religió: ha deixat de ser una pràctica col·lectiva que impregnava el conjunt de la societat o una visió del món que es considerava –si més no, per principi– que afectava a tothom. Com la religió, el carnaval és avui una opció personal. Es pot viure, o no, en carnaval. Es pot practicar, o no, el trencament festiu de la vida diària. Es pot ser crític. Es pot ser discretament transgressor. Es poden escriure sàtires que ningú llegirà o lluir impúdicament els propis excessos carnals ballant sense descans ni gràcia al ritme de músiques adotzenades. Pot ser provocador posar-se un nas vermell en una feina d’atenció al públic. Es pot anar disfressat a la feina o a l’institut. I veure l’arribada del Carnestoltes amb cara de funeral, des de la foscor, o sortir a atipar-se el dilluns a la plaça de Prim.

Tot plegat pot ser carnaval. Prou diferent en la forma com se celebrà en el passat i vinculat, o no, a uns actes que s’anuncien en un programa. Però no tot és com cada dia.

parellacarnaval.jpg

Dues noies, cami de l’institut, aquest matí a les vuit

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s