Campanes, campaneres i campaners

En una Festa Major que té com a referent mediàtic el seguici de grups festius que acompanyen les autoritats en els seus desplaçaments rituals en els dies àlgids de la celebració, convé insistir en totes aquelles pràctiques i manifestacions festives que, més enllà de la relació d’entremesos, balls i danses, constitueixen el repertori tradicional de la festa.

Us podria parlar dels guarniments o de la simbòlica teiera –que dóna nom al bloc– o dels macers que acompanyen la corporació municipal, encapçalant la comitiva –trobareu un article sobre el tema a Taula parada,  el bloc de Carrutxa–, i també de la música. Cal insistir en la qualitat de les formacions musicals que acompanyen gegants, figures i balls. I recordar, com a factor que valoritza encara més la nostra festa, que els elements de nova creació s’han dotat de melodies pròpies –aplegades de la tradició o de nova composició–  per acompanyar la dansa, el ball de l’animal festiu o les evolucions del grup corresponents.

Però la sonoritat de la festa va més enllà de les tonades musicals. Els espetecs de la pólvora –que poden agradar més o menys als grans, fer por o no als petits– són part indissociable de la nostra festa. Com ho és el so de les campanes.

La campana és un instrument musical, un vas metàl·lic que sona per percussió d’un braç mòbil que té en el seu interior, o bé d’un martell exterior. O potser, seguint Francesc Llop –l’antropòleg valencià, expert en campanes, que ens va oferir fa poc una magnífica conferència dins el cicle «Parlem de festa»–, hauríem de dir que és una part de l’instrument musical: el campanar.

En tot cas, la campana ha estat i és un estri de comunicació molt potent. Els seu so ha comptat quotidianament el pas del temps, ha convocat el consell municipal a reunir-se, la gent a l’església o al treball; ha anunciat l’inici de la festa o ha solemnitzat determinats moments de la celebració.

El so de les campanes també ha servit per avisar del perill i cridar el poble a mobilitzar-se en cas de necessitat. I ha anunciat la mort d’alguna persona del veïnat. La seva importància en la festa ha estat, i és, molt gran. El repic de les campanes fa festa.

El 1618, el consell municipal reusenc rebia la queixa que, pel fet de tocar sovint les campanes amb motiu de les festes dels gremis, ja no se sabia quan era festa de tota la vila: «E més fonc proposat […] dient com algunes confraries toquen totes les campanes a les sues festivitats que ja no·s fa diferènsia de les festes anyals a dites festes, per so miren si·s vedarà que nos toquen sinó a les festes anyals, per so miren lo faedor. Fonc determinat que no·s toquen les campanes sinó a les festes anyals y diadas acostumadas». No és, en absolut, l’únic cop que el municipi ha d’establir pautes respecte als tocs de campanes.


D’històries de campanes, n’hi ha moltes per explicar. De com el 1870 es va trencar la Petra Clàudia –les campanes tenen nom– en voltar-la durant la professó de Corpus i de com fou refosa el 1883. De com el 1925 es va refondre la  campana que s’anomenava de Sant Pere des del 1420 i li van posar de Sant Joan Baptista, en honor al nom del general Prim. I podríem parlar de la campana dels gegants quan repicava la vigília de Sant Pere. «El seu vibrar sonor, repercutint a l’aula de l’escola –escriu Pere Cavallé, referint-se al tombant del segle XX– produïa una joiosa revolució que el mestre no podia reprimir perquè, sentint ell, tant com nosaltres, l’encís d’aquell instant, no sabia donar als seus renys l’accent autoritari que necessita la disciplina…».

La major part de les campanes del nostre campanar van desaparèixer el 1936, reutilitzades com a metall. Posteriorment, les construïdes de nou –el 1944 es van pujar dues campanes al campanar– van ser mecanitzades i modificades. L’últim campaner, treballador municipal, es jubilà el 1959 després de 47 anys de feina. El 1983 es van motoritzar les campanes del primer pis.

L’any 2000, però, es va recuperar el toc manual de les campanes, un component significatiu de la nostra tradició festiva, gràcies a l’esforç de gent jove, vinculada a dos agrupaments escoltes de la ciutat, el Misericòrdia i el Montsant-Cim.

campanar5.jpg

Tocar les campanes –les fotografies que il·lustren aquest article corresponen al matí de Sant Pere d’enguany– significa certament veure la festa des d’un lloc privilegiat però alhora aïllat del caliu de la gent, dels trons o dels balls. Aquests tocs, un primer pas d’un procés de recuperació del paper històric de les campanes –Francesc Llop treballa en un estudi i un projecte de restauració de les campanes, per a l’Ajuntament–, formen avui part del paisatge sonor que caracteritza la festa. Que el fet de formar part del costum no els faci passar desapercebuts i, sobretot, que no oblidem la bona feina dels joves campaners d’ambdós agrupaments que, amunt i avall de les escales del campanar, possibiliten que el so ancestral de la campana serveixi, com ha estat al llarg dels segles, d’anunci de la festa o com a senyal dels seus moments més simbòlics.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Campanes, campaneres i campaners

  1. manel ha dit:

    Certament, les campanes posen la seva particular música a la festa. I no una qualsevol, ni sense sentit. Al Nepal, cada vegada que algú va a adorar una divinitat toca la campaneta que hi ha al seu costat. Crec que allà cada déu té la seva campaneta… A Formentera, en canvi, un any en un aplec, em vaig adonar que quan la divinitat era fora del temple es tocava la campana insistentment, i aquest toc només s’aturava quan la imatge tornava a entrar a dins, després de la professó. A Torroella de Montgrí, per Santa Caterina, tothom que arriba a l’ermita a peu fa sonar la campana que hi ha, produint-se un impressionant i arrítmic so de campana tot el matí que ressona per tota la vall. Sentits diferents per a un mateix gest.

  2. banyut ha dit:

    D’on deu venir l’expressió “fer campana” -en relació a no assistir a classe en el col·legi?

  3. spalomar ha dit:

    Segons el bloc «Etimologies paremiològiques» (etimologies.blogspot.com):

    «La frase té origen en aquells temps en què encara no hi havia escoles públiques i la mainada anaven a aprendre a la rectoria i, per tant, eren alhora deixebles i escolans […]En aquell temps el noi que mancava a classe era castigat a tocar la campana en tocar les funcions religioses que havien de celebrar-se el dia o els dies següents, segons la importància del càstig que li volien donar…»

  4. Montserrat ha dit:

    Tot i que el nostre món és tan ple de mitjans de comunicació i de canals per assabentar-se de notícies diverses, servidora encara valora que s’escampi indiscriminadament, gratuïtament, l’avís que estem de festa o de dol. Ara ja no es tracta tant de donar una notícia com de transmetre un estat d’ànim a la comunitat. Un estat d’ànim festiu o d’acompanyament en la tristesa.

    M’explico. Fa una vintena d’anys que les campanes de la Prioral ja no toquen a morts (recordo el seu so depriment durant llargues tardes des de les aules de la meva escola, que hi era a tocar), però des de l’any 2004 ho tornen a fer les campanes de la parròquia de Sant Francesc.

    Segur que dec tenir algun veí perepunyetes que es deu queixar dels interminables tocs de difunts (una conclusió d’estadística auditiva ràpida és que tenim una gran mortalitat al barri). Però cada cop que el seu so trist agombola la meva migdiada o acompanya les meves estones de feina, sento que se’m comunica -a mi i a tota la comunitat- l’estat d’ànim dels familiars que en aquells moments l’estan acomiadant a la porta. Per a mi és un difunt anònim, que no m’afecta personalment, però que fins avui formava part del formiguer on visc. Trobo d’agrair, doncs, aquest últim senyal de la seva presència. Com un comiat col·lectiu. Una traslació dels actes de cohesió veïnal al camp dels moments personals importants; una mostra molt menor, en qualsevol cas, d’aquelles èpoques en que la sortida d’una núvia o l’anada familiar als batejos esdevenia un espectacle per a tots els veïns, que no hi anaven únicament per criticar el vestuari.

    És clar que això exclou aquells -cada cop més, em sembla-, que opten pels serveis funeraris laics. Aquests, també al meu barri, se’n van en silenci. Què hi farem.

  5. marina ha dit:

    M’agradaria poder-me posar en contacte amb l’autor d’aquest blog per a consultar-li un tema . Estic documentant-me per a un reportatge i em faria falta el vostre consell. Moltes gràcies. Aquí us deixo el meu correu.

    marina

  6. Icar ha dit:

    Jo porto un munt de temps a l’AEG Misericordia, i tot i que ja coneixia una mica l’historia del campanar de la nostra ciutat,m’ha agradat molt aquest bloc,ja que amplia els coneixements que tenim del campanar.
    Per cert el campanar té 175 escales.

  7. Retroenllaç: El campanar per Festa Major | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s