Foc festiu patrimonial

Com cada any, he seguit el nucli tradicional de la festa major de l’Arboç, enguany ple d’eufòria per l’anunciada –encara que no formalitzada– declaració de la festa com a patrimoni d’interès nacional per part de la Generalitat.

L’Arboç té interès pel fet de ser una plaça castellera potent i tenir una festa representativa d’aquest model basat en el seguici, comú a diverses poblacions del Camp i del Penedès, en el qual destaquen manifestacions com els gegants centenaris, els bastoners i, sens dubte, el ball de diables, amb la seva espectacular representació de l’infern en acabar el ball parlat, la Carretillada.

Una declaració patrimonial sempre és motiu d’orgull pel que suposa de reconeixement i valorització de la festa, aquest component immaterial de la cultura, efímer i alhora cabdal en el sentiment de pertinença de les persones a una comunitat. I té sentit quan aquesta és viva i s’actualitza. Només cal veure els diables petits, les referències a l’actualitat dels versots satírics o la performance burlesca dels components del ball de diables sobre la recollida selectiva d’escombraries al poble.

Les declaracions patrimonials aporten també consciència d’allò que mereix ser preservat, que cal defensar. En aquest cas, davant una normativa generada des d’una Europa que potser no coneix prou bé les característiques de la nostra festa i aplicada des d’un centralisme estatal que, sense excuses, tot ho aprofita per retallar magres competències autonòmiques. Perquè, com recollien els versots, si «a cada terra, sa guerra, com deien els diables vells, que no vinguin de Brussel·les a imposar-nos noves lleis», i no passi que «un altre cop, com sempre, sembli que ens mamem el dit: fins les nostres tradicions decideixen a Madrid». A l’Arboç, com en tants altres indrets, es reivindicà el dret al foc festiu.

Publicat a El Punt, 31/08/2009

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s