Tarda de festa i reivindicació

Onze de setembre. Vaig a la cercavila de colles infantils de diables i bestiari de foc. Un acte nou, potser massa lluny de la festa de Misericòrdia i només formalment encaixat en el programa oficial de la Diada, que s’haurà de consolidar en les properes edicions. Algú em pregunta si la desfilada dels petits forma part de les reivindicacions de la jornada. Li contesto que no, però penso que no va massa desencaminat.

Efectivament, en tota la mobilització en defensa de l’ús de la pirotècnia festiva, la possibilitat que la canalla es quedi sense poder participar en les festes tradicionals de foc hi ha estat ben present. A casa nostra, el gust per la pólvora s’agafa –o no, que ningú obliga– de petit, i les colles ja tenen els seus mecanismes per integrar els més joves a la festa. Un company de Vandellòs, membre actiu de la federació de colles de diables, em comenta que potser hauria estat bé portar-hi la pancarta que va encapçalar la manifestació de Barcelona.

diablesptbor.jpg

Dels problemes generats per la directiva europea sobre la comercialització i l’ús del material pirotècnic, ja n’he parlat diverses vegades i no cal insistir-hi. Se m’acut, però, una reflexió més política i més pròpia del moment. En la seva adaptació de la directiva, el govern espanyol ha fet l’únic que sap. L’esperit del projecte de reglamento es pot resumir en que «allò que no tenim clar com funciona, millor tenir-ho ben lligat, sota l’autoritat dels governadors (ara són delegats) i sota control de la guàrdia civil». I si, de pas, poden obviar, retallat i menysprear les competències d’aquestes curiositats anomenades «comunidades autónomas», millor.

A la fi, després de negociacions, trobades a Madrid, pedagogia catalana, al·legacions consensuades i manifestacions al carrer, aspirem –en la millor de les situacions possibles– a quedar-nos pràcticament on erem, amb un marc legal respecte als correfocs i festes ja delimitat bàsicament per les competències de la Generalitat i dels ajuntaments i per una normativa específica aprovada fa anys pel Parlament de Catalunya.

diablesptreus.jpg

Sembla, doncs, que per arranjar una relliscada dels eurodiputats que no van valorar les consequències d’una directiva que, en principi, va adreçada a la comercialització dels productes pirotècnics, hem d’acabar aplicant –amb les millores que, de ben segur, s’hi poden fer– una normativa que bàsicament ja teníem. Això suposant que els del Ministerio siguin generosos i ens acceptin les al·legacions per justificar davant Europa que hi ha unes festes tradicionals amb una pirotècnia específica que no es troba al mercat…

Se m’acut que la independència, a banda d’un sentiment, és fonamentalment una necessitat pràctica.

mani11sa.jpg

Amb aquesta idea m’afegeixo a la manifestació de la Diada, convocada per les organitzacions de l’Esquerra Independentista del Camp. Aplega prop d’un miler de participants i m’hi trobo moltes persones conegudes –la majoria força més joves que jo– amb les quals he compartit sovint espais i activitats relacionades amb la cultura i el territori. I se m’acut que, més enllà de noms i sigles, és clau que hi hagi gent que amb ganes de canviar el món i de canviar el seu poble, que no és menys important. De sortir de l’ensopiment i de qüestionar-se la mediocritat, de fer sentir la seva veu. Un moviment emergent que, de ben segur, té molt camí a recórrer.

mani11sb.jpg

peixateries.jpg

Independència i socialisme, dues paraules juntes que –de ben segur– deixen molt d’espai obert al debat, encapçalen una manifestació de to festiu amb música de gralla i ritme dels tabalers del Bou de Reus. El final de la jornada no pot ser millor. Pau Alabajos és un cantautor valencià –poc conegut, encara, per la gent que participa a l’acte– que fa de la poesia cant de combat i esperança, que parla de les lluites del present i d’una generació que no ha viscut el franquisme. Una tarda de festa i reivindicació local i nacional.

I l’endemà escric, amb un cert retard, aquest comentari perquè la feina no s’acaba i acabo de deixar ara els amics de l’Horta i el Lluçanès amb qui comparteixo la redacció de Caramella, revista de música i cultura popular.

paualabajos.jpg

Mentre escolto al Pau, a «Teoria del caos», una lletania viscuda: «tantes paraules a cau d’orella/ tantes promeses a boca de canó/ tantes excuses intolerables/ tantes carícies que deixen cicatriu/ tantes mirades corprenedores/ tantes històries de prínceps destenyits/ tantes ferides en l’amor propi/ tantes tragèdies de portes cap a dins…»

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s