Moltes poblacions tenen dues festes majors, la d’estiu i la d’hivern, però en molts casos, força més properes en el calendari. I, encara que hi ha excepcions, n’hi ha una de més gran i una altra de més petita.
Reus n’és un exemple, amb dues celebracions situades al començament i al final de l’estiu. En comparació amb Sant Pere, el 29 de juny, que se celebra, si fa no fa, des del segle XIII, la festa major dedicada a la Mare de Déu de Misericòrdia té quatre dies. No fou fins al 1948 que l’Ajuntament establí el 25 de setembre –data en què la llegenda situa l’aparició celestial– com a festa local. Té, per tant, seixanta anys, un període força breu. I més si comptem que alguns actes que avui configuren el referent més popular de la festa se celebren a partir de 1980.
Des d’aquesta relativa joventut, sorprèn positivament la consolidació d’una celebració que, pouant dels components de la tradició popular, ha generat nous referents identitaris ben arrelats entre la població. L’anada cap a l’ermita –avui integrada al nucli urbà– s’expressa, en el seu vessant devocional, en el rosari nocturn de la vetlla i en la visita a la marededéu. I en to de festa, l’endemà, en la baixada del seguici de manifestacions festives que comparteix amb Sant Pere: una desfilada cívica, sense representacions civils ni eclesiàstiques, que, al matí i a la tarda, acompanya una munió de persones i que té com a referent iconogràfic el ball de diables i com a moment d’especial emoció la ballada final de l’àliga a l’interior del santuari.
Tot plegat fa de la festa de Misericòrdia una de les segones, per dir-ho d’alguna manera, festes majors més importants del país. Malgrat la seva relativament curta història. Tot un exemple de creació i arrelament que demostra, un cop més, que la tradició no es pot mesurar només en funció dels anys.
Publicat a El Punt, 21/09/2009
La Teiera 