Teatre de difunts molt vius

«Siendo costumbre inmemorial en España ofrecer una función que contribuya como es justo a honrar con un tributo de homenaje el santo y piadoso respeto de veneración a la fúnebre memoria de los que dejaron de ser, la empresa ha dispuesto poner en escena el grandioso drama religioso-fantàstico, original del distinguido literato José Zorrilla, titulado “Don Juan Tenorio”, exornado con todo el aparato escénico que requiere su interesante argumento.»

D’aquesta forma s’anunciava, a mitjan segle XIX, la representació del Tenorio en un teatre de Barcelona. L’obra de Zorrilla, publicada el 1844, té com a protagonista l’arquetip del galant hispànic, un personatge que ja era present en peces del segle XVII com El burlador de Sevilla y convidado de piedra, atribuïda a Tirso de Molina, o Le festin de Pierre, de Molière. Com que els difunts tenien un paper destacat en la resolució de l’argument, les representacions del Don Juan Tenorio esdevingueren costum, tradició de la festa de Tots Sants. Ben aviat hi hagué variacions i segones parts, com la sarsuela del mateix nom –a Reus es representà el 1876 al Teatre Principal– o El nuevo Tenorio, que signaren Joaquim M. Bartrina i Rossend Arús, obra estrenada el 1885 que en alguns teatres de Barcelona es representava a continuació del Don Juan, de forma que els espectadors gaudien d’una vetllada de durada considerable. Altres –potser, més pràctics– optaven per alternar una i altra peça, i embutxacar-se el públic per dues vegades. L’obra es representà arreu de Catalunya en teatres, ateneus i societats, a càrrec de companyies professionals o de grups d’aficionats.

Ben aviat van començar a sorgir arreu paròdies i versions burlesques de l’obra de Zorrilla. A Catalunya i a les Illes, a més, fent broma amb la llengua de l’original, que, amb tota probabilitat, molts actors aficionats declamaven amb dubtosa fonètica. Recordem allò que el reusenc Antoni Bofarull explicava –cap al 1880– fent referència a les representacions dels balls parlats en llengua forastera:
«Sia lo que’s vulla de aquestas gatadas, de que és responsable sols lo que féu la lletra en castellà, pus en los balls de lletra catalana tothom se entenia, pera’l que tenia una mica de instrucció eran precisament tals disbarats la salsa més sabrosa de aquella menja, y sols per a sentirlos a dir, valia la pena de veurer y tornar a veurer un ball tantas vegadas com se feya.»

Representació de Don Cuan Tanorio, al Bravium, el 1984. (Arxiu Bravium Teatre)

Els Tenorios burlescos catalans s’ubiquen així dins aquest tipus d’obres que fan de la barreja del català i el castellà un recurs humorístic. Entre les més conegudes, hi trobem el Don Cuan Tanorio: drama sengriento, aspelusnante aspesmódico y harroroso an siete actos y muchos cuadros (ascribido an una cosa que perece verso, por un mencebo conacido en la República de las Letras, si voleu el títol sencer). Aquesta obra, signada per Llamp-Brochs –pseudònim del manresà Sixte Rebordosa i Comas, director de la revista satírica manresana La Llanterna–, es publica el 1896 a Manresa i coneix nombroses edicions, la majoria realitzades a Barcelona, des de finals del segle XIX. Va comptar amb una extraordinària popularitat, representant-se arreu del país, sencera o en part (no cal dir que l’escena del sofà ha estat la més representada), molts cops amb l’afegit de textos i cançons que feien referència a esdeveniments locals d’actualitat. Cal esmentar que tingué, fins i tot, una continuació, no tan exitosa: Noeve años daspués, sagunda parte de Don Cuan Tanorio. Com succeeix amb Els Pastorets i altres peces del repertori popular, les representacions burlesques del Tenorio s’adaptaven a cada població. Teatre popular, doncs, on compta menys l’argument –força conegut pels espectadors– que l’execució de l’obra, les incorporacions al text i les improvisacions.

Teatre de difunts molt vius, de monges interpretades per homes i de situacions absurdes, de morts enfarinats i de galants pocapena. Celebració de la festa de Tots Sants amb un cert aire de carnaval. A Reus, les representacions del Don Cuan Tanorio han arribat pràcticament fins al present –i esperem que les reprenguin aviat– de la mà del Bravium Teatre.

Una altra obra prou coneguda, representada a la dècada de 1920 – publicada, si no ho fou abans, el 1936– i àmpliament difosa dins la col·lecció teatral de l’editorial Millà, és la de Nofre Llonze, El Tenorio en broma. Animalasia en siete actes ascribida an verso i lenguaje barrejado al alcanse de todas las antilijensias. L’1 de novembre de 1925 es podien escoltar, a Ràdio Barcelona,  fragments d’aquesta obra. Molt més recent (2008) és el que ha estat musicat i interpretat per Jaume Arnella. Ens cal esmentar també la que sembla el seu precedent, El Tenorio de Broma, animalada ascribida an verso quetalan, questellano y valensiano por el Dr. Tranquilo que no pertenese a nincuna cademia, del 1919. O Lo Tenorio de Vilanohies, pessa en un acte en prose, publicada a Barcelona el 1904. També hi ha versions a Mallorca com la de Jordi Martí Rosselló, Tenorio Mallorquí o Hazañas d’en Vergueta y en Maga-Cantons. Paròdia mallorquina amb siete actes d’es drama de Jusep Zorrilla, arretglada vers baix vers (Pont d’Inca, 1915).

L’escena més coneguda en un racó desconegut, el 2005 (Cedida per F. Sugranyes)

Acabo amb dues anècdotes que il·lustren la força d’aquest teatre festiu burlesc. El 1958 es representava a Tolosa de Llenguadoc el Don Cuan Tanorio de Llamp-Brochs, a càrrec de «Terra Lliure», un grup de teatre creat el 1951, integrat per anarquistes catalans a l’exili. L’obra es va representar altres vegades, en els anys següents. La segona, molt més recent, ha estat constatar –mentre aplegava informació per a aquest article– que un grup de Reus, amics i companys d’excursions, es troba cada any per representar escenes de la mateixa obra, per a consum propi. Unes representacions que es fan –sense cap mena de publicitat– en un cafè o local públic.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s