Les cucanyes i jocs festius a Reus

A més dels cóssos de persones –de velocitat o amb components que posaven a prova l’habilitat dels participants– i de animals muntats, les nostres festes comptaren en el passat amb un ric repertori de jocs festius, anomenats sovint cucanyes.

Un primer exemple: a les festes pel feliç restabliment del part de la reina Isabel, el 28 de febrer de 1852, es fan «a la tarde jochs de campaña, com són cós de sachs, una peseta ab una paella y puixà a tocar lo conill, pujan ab un pal ansabonat, etc.».

Dos anys abans, en les festes de trasllat de la Mare de Déu de la Misericòrdia al seu santuari –havia passat la sequera–, «todos estos días hubo iluminación general, fuegos artificiales y juegos de cucaña, bailes, danzas populares», explica la Crónica general de la Virgen de Misericordia, un costum que es repeteix en altres solemnitats. A la festa popular del 29 de juny de 1869, el programa anuncia, per a la tarda de la diada, que «habrá juegos de cucaña sorteados por varios vecinos», és a dir, amb premis aportats pel veïnat.

Els jocs de cucanya eren propis de moltes festes de barri: els trobem anunciats repetidament a les festes del barri de Santa Anna, del de Sant Magí, del de Sant Ramon, del de Sant Cristòfol… En un dels seus articles a la Revista del Centre de Lectura, Pere Cavallé, a partir dels seus records d’infantesa, ens parla dels jocs de cucanya a les festes de barri del tombant del 1900:

«Aquests jocs, denominats de cucanya perquè entre ells hi figura el d’atrapar, enfilant-se per una corda ensabonada, el gall o el conill que es penja a una certa altura al bell mig del carrer, constituïen un espectacle tan variat com entretingut. Un dels més populars era el cós de sacs. El que hi pren part fica els peus dins d’un sac, que després es lliga a la cintura, i d’aquesta manera, botent, ja que córrer és impossible, ha d’avençar per arribar al primer terme.

Altre exercici tan higiènic com perillós és el de saltar bots dels que s’usen per a envasar oli o vi, plens d’aire. Brivall que provava de saltar-los, queia tant llarg com era damunt d’aquella pista amb flexibilitat de cosa viva.

El cossi de les pomes no mancava mai en la llista de jocs. Dins d’un cossi dels de passar bugada, quasi ple d’aigua, hi nedaven unes quantes pomes que els brivalls, submergint, tot passant, el cap dins de l’aigua, devien agafar amb les dents.

Emperò tots aquests jocs no eren res, en quant a comicitat, comparats amb els de l’olla, la paella i la ganyota. Per al primer es penjava a l’alçada d’un primer pis l’olla de terrissa plena d’aigua tenyida amb mangra o terra negra. Al noi que prenia part en el joc se’l tapava els ulls i se li donava un bastó amb el qual, a cegues, devia trencar l’olla. Pocs eren els que l’encertaven, però l’afortunat jugador que feia blanc, com a complement al premi que guanyava, rebia la dutxa d’aigua bruta amb què l’olla, en trencar-se, obsequiava els vencedors.

Una paella, com més emmascarada millor, penjada pel mànec i ostentant una peça de mitja pesseta enganxada al cul amb pega de sabater, era la més forta temptació dels nois ardits que, en voler arrencar la moneda amb les dents, sense tocar amb les mans la paella, sortien amb la cara més plena de mascares que el negre de la Flor de un dia.

El joc de la ganyota consistia en posar una peça de deu cèntims al front del jugador, el qual, mirant el cel, s’exhibia dalt d’una cadira. Si fent visatges aconseguia fer descendir la moneda cara avall fins a agafar-la amb la boca, la moneda era per ell. Aquell seguit de gestes per a donar moviment a la pell del rostre a fi que la moneda fes el seu camí, dibuixaven una varietat de ganyotes tan estrafolàries que cap espectador podia presenciar l’espectacle sense corejar-lo amb sonores rialles.


Don Pelai a la plaça de Prim. Trapezi 2009

Altre divertit entreteniment era el de Don Pelai, figura de tamany natural retallada en fusta, amb els braços en creu i, en una de les mans, un forat. La figura anava apoiada sobre un pern i, per tant, era giratòria. Els nois, passant corrent, devien introduir un bastonet que portaven en el forat de la mà del ninot. Quan no ho aconseguien, que era quasi sempre, amb el bastó topaven amb el braç de Don Pelai i aquest, donant ràpidament la volta, amb la mà contrària, pegava clatellot al jugador que no havia sigut amatent a esquivar el cop.»

Només un parell d’exemples. Al programa de les festes del barri de Santa Anna de 1877 hi llegim que el 26 de juliol:

«En todas las referidas calles habra diferentes y variados juegos de cucaña, el humorístico y divertido don Pelayo, frente a la capilla de Santa Ana, corridas varias o sean cós de sachs, el de cántaras por mujeres y otros, que contribuirán a dar mayor amenidad y diversión

Anuncia Lo Somatent que al barri de Sant Antoni, el 13 de juny 1897, «a la tarde a las cinch, hi haurà cos de sachs y’ls jochs dels bots, lo cossi de pomas, la paella, lo del conill y tots los demés de cucanyes.»

Per acabar, cal recordar figura del Don Pelai ha estat recuperada, en el marc del festival de circ Trapezi, per a l’espai de firaires que s’instal·la a la plaça de Prim o, enguany, a la de la Llibertat.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s