El monstre de la festa

Empro la paraula ‘monstre’ –com a ésser fabulós, no natural, combinació d’humans i animals, de grandària extraordinària– perquè s’escau millor que ‘bèstia’ per definir, sense cap mena de connotació negativa –a banda d’altres accepcions que pugui tenir el mot–, l’ésser que apareix al cartell de la festa major d’enguany.

El monstre de la festa, vist de lluny, té una aparença de drac, de fera ferotge dels romanços tradicionals amb un vernís d’Orient llunyà. Vist de prop, el caire de barreja entre entitats diferents es fa palès en una fusió d’imatges d’elements festius diferents que s’amunteguen i superposen, sense que sembli fet per a l’observació detallada, malgrat que inevitablement l’ull cerqui identificar aquell grup o figura que conforma cada part de l’ésser fabulós.

El monstre o bèstia és diu Reuxa, segons la seva creadora –l’arquitecta Benedetta Tagliabue–, i simbolitza la rauxa de les festes majors. La visió de la festa –una construcció artificial que superposa actes, manifestacions i personatges ben diferents, que combina costums ancestrals amb noves pràctiques, que fusiona tradició i creació– com un monstre fabulós és força encertada. Sobretot perquè aquesta barreja festiva no és, sovint, ni harmònica ni delicada, o no ho és tant com ens volen fer creure les idealitzacions del passat o del present. La superposició de fragments que basteixen el monstre del cartell ens recorda els contrastos, a vegades conflictius, i la diversitat d’una festa que esclata amb rauxa però que, en conjunt, apareix com un tot que s’identifica col·lectivament. El cartell de la festa major de 2010 és, en aquest sentit, una suggeridora representació de l’excepcionalitat festiva i, si us abelleix, de la distància entre la percepció del conjunt i l’observació de les parts.

Finalment, haver ubicat l’ésser sortint del foc –real, de la tronada­– rebla el clau. La festa és la suma de moments que viuen en la memòria i les imatges fixen per al record. Com els monstres, el poder de la festa rau, en bona part, en una certa fantasia. En la capacitat humana d’imaginar-se com a part d’un col·lectiu que es representa en la festa. L’esclat de la tronada és aquest moment efímer de la festa reusenca que més ho pot simbolitzar.

Que us agradi o no, ho deixo al vostre criteri estètic. Personalment encara tinc espai a la paret, on també hi figuren altres cartells –com el de l’any passat– i on crec que m’agradarà revisitar, de tant en tant, al monstre festiu.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s