Els barris de la vuitada de Corpus

La celebració de les antigues solemnitats urbanes propiciava la implicació de tots els estaments de la societat i de tot el veïnat mitjançant la distribució geogràfica de la festa. El Corpus mantenia aquesta estructura i durant la setmana següent al dijous de la seva celebració diversos carrers de la ciutat celebraven les seves festes fins arribar al diumenge de la capvuitada.

Un barri és, per definició, una part de la ciutat, un carrer o un conjunt de carrers vinculats per la història i el costum, un espai de coneixença i de relació entre el veïnat. En la vila antiga, els obradors d’un mateix ofici tendien a agrupar-se en un mateixa zona, fet que atorgava encara més personalitat a alguns barris.

Les festes de barri de la vuitada de Corpus es caracteritzaven pel guarniment dels carrers, i no hi faltaven la música i el ball –activitat principal en tota festa popular–, els jocs i cucanyes, l’ús de la pirotècnia i els oficis religiosos que es feien a la parròquia. A l’entorn del 1900, Pere Cavallé descriu així unes festes viscudes de petit:

«La vuitada de Corpus tenia un segell especialíssim […]. Durant vuit dies consecutius, cada un dels grups de carrers i places en què el costum havia dividit la ciutat, divisió que res té que veure amb els barris establerts pel Municipi, celebrava la seva festa.

De l’ornamentació dels carrers n’estaven encarregats els brivalls. Els del barri primer, que teníem en punt en distingir-nos, molt de temps abans de la diada passàvem a recaptar diners per casa dels veïns i emprèniem ja la tasca de confeccionar els elements decoratius que havien d’ornar el carrer de la Mar. Al dejuni del dia de la festa a la tarda ja no anàvem a estudi per a poguer atendre reposadament a la difícil operació de col·locar les penjarelles.»

Més antigament, les ornamentacions eren fetes bàsicament amb elements vegetals. El Llibre de la Cadena, que recull les ordinacions de la Vila, ja estableix, a la primera meitat del segle XVI, la prohibició de bastir enramades «en lo mercadal ni plases de la dita vila devant ses encontrades» sense permís de l’autoritat municipal. Un acord del consell del 10 de juny de 1543 ho explicita pel que fa als dies de Corpus i la seva vuitada.

El brancatge i les flors van deixar pas a altres materials. Al Reus vuitcentista, el paper era emprat a bastament. Segons els records de Pere Cavallé, a les acaballes del segle XIX, la canalla i els joves eren els grans promotors de la festa:

«Los xicots del barri, un mes abans, ja comencen a passar la capta en totes les cases del veïnat per arreplegar quartos per a comprar paper per fer cadena. Després, cada dia al plegar d’estudi, se reuneixen en alguna golfa i comencen los treballs preliminars, acabant molt sovint a cops de puny […]. Després, doncs, de passar un mes d’aquest modo, fent molts dies campana, no sabent mai la lliçó i rebent de tant en tant algun que altre tanto, arriben al dejuni de la festa, dia senyalat per a col·locar los penjarolls i tenint força cuidado en deixar un claro davant de la casa del veí que no ha volgut contribuir als gastos del barri. Després de posar la cadena pengen los salomons, los barcos, los fanals i altres adornos importants. Quan ho tenen tot col·locat, criden i riuen tots satisfets passejant-se amunt i avall del carrer, fruint de la seva obra i vigilant que algun xicot envejós no els faci fil i pedreta.»

La descripció de Cavallé ens parla del treball artesanal en la confecció dels guarniments, de les cadenes de paper, els salomons –llanternes fetes de paper, generalment de forma octogonal, adornades amb figures– i els fanals. La decoració de l’espai urbà –i les il·luminacions– eren signes fefaents de l’excepcionalitat associada a la festa.

Guarnit el carrer, començava la gresca.