Trons, coets i carretilles

Un costum que caracteritzà les festes de barri de la vuitada de Corpus fou l’ús abundant de la pirotècnia de carrer. Entre Corpus i Sant Joan, la ciutat era terreny adobat per al costant esclat de trons i la xiuladissa dels coets i de les carretilles corredores –conegudes també com a correcames o borratxos– que encenia la canalla… i els no tan canalla. La ciutat comptava, al segle XIX, amb diversos tallers de fabricació d’artificis pirotècnics.

El costum ve d’antic.  A Reus tenim força notícies de l’ús festiu de la pólvora als segles XVII i XVIII –quan no hi ha guerres– a les relacions de pagaments municipals. La pólvora, en forma de trets d’armes de foc o de l’encesa de tronades, és ben present a les professons del Corpus i de la seva vuitada. A vegades, s’explicita que són per Corpus o per Sant Pere: «trons per lo dia de Corpus» (1697) o «per la pólvora per los coets y altres fochs per Corpus y St. Pere» (1732), per posar dos exemples. Rafael Amat, baró de Maldà, escriu, el 1791, referint-se a Barcelona: «havent-se fet professó antes en totes les iglésies a cinc hores tocades, per ser octava de Corpus, i en ningunes professons dintre d’esta octava se tiraren cap coet, tro ni piules, segons l’ordre que passà lo Sr. capità general, junt amb lo Sr. governador, per medi dels alcaldes, als amos que tinguessin fadrins i aprenents; tan sols, segons vaig oir, se dispararen en los Agonissants algunes escopetades o altres tirs en la tarda de la professó de Corpus de Sant Francisco de Paula.»

L’ús popular de la pólvora arrela especialment a les poblacions que disposen d’obradors de pirotècnia. Reus n’és un bon exemple al segle XIX. I arriba potser a un punt d’exageració a les festes de barri de finals d’aquest segle, tal com explica Pere Cavallé:

«La corredissa dels coets i els xiscles augmenten. Cap veí dels que han pagat per a disfrutar de la festa pot sortir al balcó i si és veïna menos, puix se veu obsequiada amb una pluja de foc que no cau pas del cel sinó que puja de la terra. Les notes d’algun desafinat acordió destrossen les orelles; los que són més aficionats al ball procuren fer rotllo i es posen a ballar, però al cap de poc rato han de parar, obligats pels persistents coets i carretilles, tocant-ne sovint algú les conseqüències, cremant-li la roba… o la pell i acabant casi sempre en sèries raons, en les que hi ha d’intervenir l’alcalde de barri mentres que els noiets van cridant amb veu ja enrogallada: –Coets borratxos a calé, a calé, a vint cèntims la dotzena!
I aixís, d’aquest modo, passen la nit disfrutant la festa del barri.»

La premsa de finals del segle XIX i, sobretot, el Diario de Reus, recull d’any en any les queixes sobre aquest costum. Així, el dia de Corpus de 1890 anota que «empieza hoy la temporada de las carretillas, petardos, truenos y demás abusos en nuestra población [… que] algunos años se ha llegado al extremo abominable de arrojar cohetes encendidos a los pies de las muchachas», reclamant la intervenció de les autoritats, a l’igual que ho fa en anys següents: «Hoy empezaran las fiestas que celebran los distintos barrios de esta ciudad, durante la octava de Corpus. Convendría pues que la autoridad adoptase las medidas convenientes a fin de evitar que, como sucede cada año, se molestase a los vecinos con cohetes y carretillas que a la manera de obsequio les dirigen algunos inexpertos.»

A començaments de juny de 1893, el corresponsal reusenc de La Vanguardia escriu:

«Tocan a su término en esta ciudad las fiestas de los barrios, que se celebran todos los años en la octava de Corpus y, a decir verdad, en algunos de ellos se han esmerado sus vecinos en adornar las calles de tal modo que parecía se celebrasen fiestas generales de la población. Inútil es decir que, junto con los festejos populares, no ha faltado la bárbara costumbre de disparar a granel cohetes y carretillas, costumbre que, por lo inveterada y por lo arraigada que se halla entre nosotros, no han de ser suficientes a desterrarla las quejas de los vecinos pacíficos, ni los loables esfuerzos de las autoridades locales.»

Trobaríem encara molts altres exemples de comentaris a la premsa amb caire d’advertència o de crítica, com aquest del 1898: «Los aficionados a disparar carretillas contra los transeuntes volvieron ayer a las andadas, como volverán seguramente hoy, convencidos de que pueden ejercer libremente sus aficiones de cafre, sin que se les moleste lo más mínimo.»

A la fi, la pràctica desapareix al mateix temps que ho fan les festes de la vuitada de Corpus.