Sant Joan, nit de foc i aigua

La nit de Sant Joan és una de les festes que compta amb un costumari més ric dins el calendari popular. Coincideix amb el solstici d’estiu, el moment de l’any en què hi ha menys hores de fosca i a partir del qual es comencen a escurçar els dies. La festa integra tot un seguit de pràctiques populars relacionades amb el culte al sol i l’arribada de l’estiu, que li atorguen un caire de nit màgica.

La nit de Sant Joan és la nit del foc i de l’aigua. En moltes poblacions s’encenia una foguera davant de cada casa on hi vivia un Joan. Antigament, les fogueres, enceses a les places, a les sortides de la vila o a les cruïlles dels carrers principals, tenien un caire purificador. Es creia que llunyaven el mals esperits, les bruixes i, amb elles, les possibilitats de tempesta o qualsevol altre inclemència meteorològica que pogués afectar les collites. També tenien una funció protectora a nivell individual: dansar al voltant de la foguera i, sobretot, saltar-la era una forma de deslliurar-se de males influències. Les cendres dels focs tenien, igualment, virtuts guaridores.

En la creença popular, mullar-se, a mitja nit o a la sortida del sol, tenia efectes beneficiosos. A més, l’aigua, aquesta nit, servia de base per a abundants ritus curatius i ordalies amoroses. Andreu de Bofarull, a mitjan segle XIX, descriu així el costumari reusenc de la festa:

«Siete cosas en estremo raras y contradictorias constituyen la velada y el día de San Juan, esto es, las hogueras y en oposición mojarse mutuamente; comer caracoles; los desaforados cantos de los rondadores de arrabales; los augurios de medianoche verificados en un barreño de agua y una clara de huevo. […] a más, sobre la misma hora, más de un rosal queda partido en dos mitades, entre cuyos troncos pasa y vuelve a pasar un pobre niño quebrado […] y por último, ir a tomar la buenaventura.»

Foc, aigua, encanteris, remeis populars, llegendes de tresors, creences màgiques… un ric bagatge de tradicions en una celebració que ha estat clau en la vida de les nostres comunitats. La nit de Sant Joan ha estat moment de festeig i de relació entre els joves, un temps de trangressió que atorgava als més joves el protagonisme: la canalla que arreplegava fustes per bastir una foguera en qualsevol cruïlla o espai obert. Els joves per als quals la nit era el necessari moment d’iniciació, sense el control dels adults.

Foguera al barri Gaudí. Reus (1997)

Avui, foc i aigua han perdut bona part del seus simbolismes ancestrals. Les fogueres –moltes menys que en el passat, i força més regulades– són encara referent de la festa. En alguns pobles acostumen encara a tirar-se aigua, els uns als altres, pel carrer, la tarda del 23 de juny. Aquest era un costum de jovent, per bé que obert a tota la població. Els xics remullaven les xiques i les xiques els xics. Era un joc, com tants a la cultura popular, de provocació, assumida col·lectivament. Ja se sap que, segons com, l’aigua per compte d’apaivagar el desig l’incrementa. Els banys de mitjanit tenien moltes virtuts. Fins i tot es deia que una forma segura de trobar parella era, per a les noies, abocar una ferrada d’aigua sense mirar, sobre el primer que passava pel carrer, al punt de la mitjanit. En el transcurs de les meves recerques sobre memòria oral, he aplegat testimonis d’algunes senyores, explicats des de la distància d’una joventut ja prou llunyana, que il·lustren prou bé la funció de l’aigua en la festa. Avui, en els pobles on s’han conservat aquestes pràctiques, són molts cops, costum només de canalla.

La nit de Sant Joan mostra una mena d’ecologia simbòlica que no coincideix necessàriament amb els criteris de reciclatge i estalvi del present. La incineració de materials potser reaprofitables –fins i tot d’alguna cadira en bon estat, si el propietari es despistava– o el malversament d’aigua en pobles on no abundava, no s’adiuen massa amb els discurs del present.

En un poble tan mancat d’aigua com Albarca, a tocar de Montsant, que no ha comptat amb canalització a totes les cases fins aquest segle XXI, el 23 de juny «hi havia el costum de mullar. Qui sortia al carrer era mullat. Era, sobretot, dels nois i les noies joves. Això es feia al vespre, després de sopar. Com que les noies no sortien al carrer a mullar, sino que tiraven l’aigua des dels balcons, els nois feien servir màquines d’ensofatar per llançar l’aigua des de baix». Això m’ho explicaven de la primera meitat del segle passat, quan calia anar a buscar l’aigua, carregant-la amb l’animal, a unes fonts que no eren precisament a tocar del poble!

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sant Joan, nit de foc i aigua

  1. Retroenllaç: Ball de Diables d'Esplugues de Llobregat » Sant Joan ’10

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s