Aquest diumenge teniu una nova oportunitat de veure i escoltar el ball parlat més autèntic de la festa major reusenca. «Per lo célebre, lo graciós, lo típich de las tals representacions de carrer y per lo que, ab preferència, moltas personas de bon humor s’acostavan a contemplar la execució de aquellas comèdias volanderas, qual escenari tan aviat era una plassa, com un portxo o atri de una iglésia, una era o un corral, y que lo mateix se representavan en la gran vila de Reus y antiga ciutat de Tarragona que en la festa major de qualsevol poble o vileta», escrivia, fa segle i mig, Antoni de Bofarull. El ball de Dames i Vells guanya des de la proximitat que permet escoltar uns diàlegs trepidants i uns parlaments recitats a peu pla, sense sonorització, que possibilita veure les cares de les/els actrius/actors que representen els/les protagonistes. Riure veient gestos i posats. O observant la reacció d’un públic no sempre acostumat a la contundència verbal d’un ball satíric.
Veure ahir Dames i Vells a la petita plaça de Sant Miquel, al nucli antic, fou un veritable gust per a l’esperit festiu. Una experiència de privilegi que no es pot comparar a veure’l, per exemple, als jardins de la Casa Rull. Per això us recomano que els busqueu –ull, que fan via!– en alguna de les representacions, diem-ne, més íntimes.
El ball, enguany, ha canviat textos i algun personatge. L’alcalde, que l’any passat era negre, ha estat substituït per la regidora de Cultura. Els parlaments de 2010 són sexualment més explícits i, entre figues i collons, mamades i nevades, hi surten, si fa no fa, bona part dels protagonistes polítics dels noticiaris locals i alguns dels esdeveniments més destacats dels darrers mesos. Podia semblar que, després de l’encert de l’any passat, la cosa podia ser repetitiva. Doncs no. Un molt bon treball de la Gata Borda que, es podria afirmar, s’ha clonat –ara que la paraulota es fa mal servir a dojo–per crear un ball renovat, més descarat, que és el mateix i fa la funció de sempre. Molt bé.
I que compta amb el corresponent acompanyament musical, sense el quals no seria possible aquesta barreja de teatre i dansa que caracteritza els balls parlats.
El ball ens mostra que la tradició no és intentar repetir mimèticament allò que creiem que havien fet els nostres rebesavis. La tradició és copsar i actualitzar l’esperit i la funció de cada manifestació festiva. Si encara no l’heu vist, no us el perdeu. El podeu veure, diumenge 27, a:
2/4 de 7 de la tarda, a la plaça de Pubill i Oriol
1/4 de 8, a la plaça de Sant Pere
les 8, a la plaça de Mercadal, després del Seguici Petit
les 9, al carrer del Vidre
De pas podreu esbrinar on és la plaça de la Serp.
Tot seguit podreu escoltar
les disputes d’unes parelles.
I polítics i regidors
obriu-vos bé les orelles,
que del poble, ara mateix,
n’escoltareu les querelles.
La Teiera 