La festa viscuda

Matí de Sant Pere

La Festa Major ja s’acaba –no del tot, encara– i em deixa el bagatge que pertoca a tota Festa amb majúscula: cansament físic, emocions i record d’uns moments viscuts –patrimoni no material, en definitiva– com a part d’una experiència personal que esdevé col·lectiva en ser necessàriament compartida. Són molts detalls que sumen. Haver trobat tantes persones omplint espais i moments que, fa ben poc anys, no existien en l’imaginari de la festa. Observar com la gent xalava amb les corrandes de les cercaviles del canó de festa, decidint quina cançó calia interpretar en cada moment. Veure la il·lusió de els balladores i balladors de Pastorets que s’han fet grans fent gran Sant Pere. O despertar el matí del 29 d’un curt descans a cop d’esclat pirotècnic, pasdoble de vent, toc d’inxa o coral d’amics de beguda etílica.

Cóssos i cucanyes al Mercadal

Aprofitar el genial invent del bou i arròs enllaunat, síntesi perfecta entre la tradició més ancestral i l’eficàcia d’un menjar de qualitat, ja preparat, que facilita el pas d’un migdia a una tarda farcides de festa. Veure la tronada des de dins, com a musclo de paella a punt de rebre l’arròs –prop, del quadrat final, el vespre després de Completes– o acompanyant l’equip de Canal Reus TV des del terrat de la Casa de la Vila al pas de la professó del 29.

Ja és aquí lo Bou de Reus
I venim amb mala bava
Envestirem a qualsevol
Que ens vulgui tocar la fava.

Deia el diable del Bou, en l’acte de lliurament de la gorra, guardó que destaca la bona feina feta per una persona o col·lectiu.

Per fi al poble s’ha demanat
Que doni la seva opinió:
si volem un estat propi.
I hem dit que sí, i amb raó.

Per fer el que no fan els polítics
Per ‘xò el Bou us aplaudeix:
La gorra de portador
És per a Reus Decideix.

Lliurament de la gorra de portador del Bou

Fou un moment especial perquè potser més d’una persona entre les que donaven la gorra havia d’estar amb les que la rebien. O potser perquè, entre el públic, moltes altres s’hi haurien pogut afegir. En definitiva, perquè aquesta gorra simbòlica anava al cap de molta gent, d’un moviment ciutadà que va mostrar una capacitat d’organització i un rigor en el treball que ja voldrien molts processos institucionals pretesament participatius. La colla del Bou la va ben encertar aquesta gorra. Amb la cagarada cap a Ascó, també. Era prou fàcil.

La tronada del migdia (foto: Daniel Vilarrubias)

Moments d’emoció, també, en el reconeixement d’una trajectòria, personal i col·lectiva, en el 30 aniversari de Carrutxa. No insistiré en allò que he explicat tantes vegades en parlar dels components simbòlics de la festa. Ser al mig del Mercadal quan s’encén la tronada és un orgull per als que ens estimem la Festa Major i, a més, gaudim de la pirotècnia. Veure i viure el desenvolupament de la festa, copsar la vivència col·lectiva, constatar com el crit reivindicatiu d’una colla de joves d’ara fa trenta anys –«Volem festes populars!»– és avui afirmació incontestable i compartida entre la ciutadania i el municipi: és de bon tros, l’experiència més satisfactòria, la millor recompensa a tots els esforços en la recerca i la divulgació de la nostra cultura popular.

La Roser Palomar Fonts fotografiant la Tronada

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, personal i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s