A qui toca, ara?

Aquests dies he escoltat sovint l’afirmació que ara és l’hora dels polítics. S’anuncien reunions i es formulen crides a una actuació conjunta. Després de la gran mobilització popular de dissabte passat, es diu, correspon ara a la classe política donar una resposta decidida i unitària a les aspiracions del poble català…

Potser sí, que ho és, l’hora dels polítics. Sobretot perquè venim d’un període de desencant i desengany, d’avorriment i desinterès vers la política. Però, sobretot, també és l’hora de la ciutadania. En els darrers mesos, el país –bàsicament, el Principat– ha viscut processos de mobilització que, molt abans de la manifestació del 10 de juliol, han dinamitzat una esmorteïda vida política. L’organització de les consultes populars sobre la independència de la nació catalana ha convocat, en pobles i ciutats, persones i col·lectius, grups i associacions, que, al costat o al marge dels partits polítics, han possibilitat iniciatives locals de tota mena per engrescar i fer participar la població, han donat exemple de rigor i de capacitat de treball, han motivat –en definitiva– persones de totes les edats a exercir el seu dret a opinar, més enllà, fins i tot, de la validesa formal del seu vot.

El que s’ha viscut enguany en pobles i barris ens mostra com, arreu del país, hi ha persones amb voluntat i empenta per moure una societat adormida i frustrada. No necessàriament contra els polítics, però tampoc necessàriament darrere els polítics.

Ara hauria de ser l’hora de la ciutadania, de les dones i els homes, dels joves i els grans, dels noms concrets que en cada indret sabem que volem construir un país lliure en un món més just. De trobar-nos i continuar treballant, de donar suport i exercir la crítica.

Probablement no hi ha una única fórmula, ni una única organització possible. Però serà malaguanyat si tots els esforços esmerçats enguany es dilueixen i es tradueixen només en campanya electoral. De creure més en les bases que en els líders i desconfiar particularment de personatges redemptors i figures mediàtiques.

Ara és l’hora de no afluixar, de trobar formes de treballar de baix a dalt, de sumar a partir del debat crític, de no rebutjar organitzacions, d’acceptar la diversitat sense perdre la coherència, de no acceptar discursos i models prefixats, de no quedar-nos només en les grans paraules, de fer política propera –local, si voleu– per bastir projectes generals. De construir poder popular, que diu la cançó.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a A qui toca, ara?

  1. Jofre ha dit:

    El problema és que de líders redemptors i de personatges messiànics a l’esquerra independentista també n’hi ha, no som pas millor que els altres. De vegades sembla que qui no pensa com nosaltres ja no és bo, i a mi això m’està causant grans decepcions perquè en el fons denota tics autoritaris i antidemocràtics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s