El ball de plaça

El ball de plaça fou, en el passat, un dels actes centrals de qualsevol festa major. Efectivament, la plaça era l’espai festiu per excel·lència, i el ball, una activitat que possibilitava la relació entre les persones, el festeig, i una mostra de prestigi, tant pel que fa a l’habilitat dels balladors i balladores com a la seva posició social.

El desenvolupament dels balls de plaça era ben definit segons el costum de cada població, un ritual que possibilitava que el ball acomplís les seves funcions socials en el seu inici i en el seu desenvolupament.

Quant a l’inici, en moltes poblacions anava a càrrec dels majorals i majorales de la festa o d’alguna confraria. Les confraries –associacions de caire religiós formades per laics– constituïren la principal forma d’associacionisme en la nostra societat tradicional. Amb finalitats pietoses –manteniment del culte– i socials –ajudar els confrares en cas de necessitat–, la motivació religiosa de les confraries aixoplugava la realització d’activitats lúdiques i festives, per exemple, l’organització del ball de plaça i la capta de diners.

A les comarques de la Catalunya Nova, del Camp a l’Ebre, la major part del ball de plaça –si més no, al segle XIX– es fa a ritme de jota. En molts pobles s’estructura com a ball de coques, és a dir, una dansa en què els balladors compren una coca i l’ofereixen a la balladora, o ballen amb una coca a la mà. Així, per exemple, es podia subhastar entre els nois cada coca i, amb ella, el dret a començar cada dansada amb la balladora que triessin, una fórmula que ja trobem documentada, entre altres indrets, a Reus del segle XVI, tot i que no sabem, però, el repertori de danses del moment.

A Ulldemolins, per exemple, les fadrines portaven coques enramades a l’ofertori de la missa major, que després eren subhastades durant el ball de plaça. El 1734 ens consta que el bisbe vol prohibir aquesta pràctica i la confraria es queixa que, sense coques, no hi haurà diners per a les seves finalitats. El problema, segons consta en la documentació de l’arxiu parroquial, no és que es venguin coques, sinó que es digui públicament quina noia les ha portades. És prou evident que el valor de les coques no és altra que el de poder festejar les noies i ballar amb elles. Només és un exemple dels molts que podríem esmentar.

No cal dir que, quan es venien, la noia que tornava a casa amb més coques era la que podia presumir d’haver estat més cops sol·licitada per ballar. Especialment disputada era la darrera dansa, en la qual se solia subhastar una coca especialment guarnida i que comportava que la parella del ballador fos acompanyada per la banda de música a la casa on volguessin.

La pràctica continuà vigent força temps i fou bandejada per les noves formes de diversió, més que per les prohibicions de l’Església. Amb els canvis en les preferències sobre el repertori musical i la difusió dels balls d’envelat, la jota, com a dansa de carrer, va anar desapareixent de les festes majors.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El ball de plaça

  1. bon post, felicitats !!

  2. Retroenllaç: Ballant la jota a Cornudella | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s