Ballar la jota, tocant els trons

Una de les pràctiques comunes a les festes d’alguns pobles del Priorat i de les comarques de l’Ebre era ballar jotes foguejades, amb els trons a tocar dels peus dels balladors. En el transcurs del ball de plaça, els nois tiraven petards i carretilles –coets borratxos, de curs erràtic– als peus de les balladores. Hom afirmava que la noia que sortia de la plaça amb el vestit més cremat podia sentir-se orgullosa. Així ho recull un opuscle, Capsanes y sos encortons, publicat el 1896: «[…] donant fi a la festa amb una pluja de corre-cames, trons y borratxos, que mou gran gatzara entre les noyes. Abans, quan aquet poblet gosava de més vida, llogaven una orquesta, y al final donaven gràcies als músichs ab una pluja de cohets dirigits a ells, veyentse aquells precisats a refugiarse en alguna casa vehina,»

Al Masroig, per Sant Sebastià, també es tiraven coets mentre es ballava la jota. Tal com ens explicaven unes senyores del poble:

«Abans no es feia foguera a la plaça. I tiraven molts focs: trons, carretilles… Confeti, com ara, no en tiraven. S’encenia la roba. La que portava el vestit més cremat, era com una honra. […] Se posaven vestits nous i s’encenien. Hi havia molta gernació, allavons. Es tiraven trons i carretilles borratxes. Que hi havia vegades que una noia estrenava un vestit i sortia encesa d’allà. Com més maca te posaves, més te’n tiraven. Ara, al menos, cuiden la roba.»

Hi havia, però, voluntat d’acabar amb moltes fuades: «Sí, sí, i n’hi havia que estrenaven lo vestit a veure si li cremaven. […] I se’l posaven l’endemà per anar a missa, per anar a la professó, com més cremat millor. Era un signe d’èxit de la noia.»

Joan Amades, al Costumari Català, fa especial referència a Benissanet, d’on diu que «els balladors feien pública ostentació de la simpatia que sentien per llur balladora, tant si era promesa com no, per la quantitat de piules, correcames, carretilles i d’altres focs petadors i de guspira, que els tirava als peus un amic del ballador, el qual, tot endiumenjat i ben carregat de focs, seguia la parella mentre ballava, [i] s’esforçava, tant com podia, en calar-li foc a les faldilles.»

I és que, en aquest país, hem festejat també a cop de tro i espurna. Encara que fos emprenyant simpàticament la noia –o noi– que ens fa gràcia, a força de cebeta –altrament dita ‘pet de Llucifer’, a Reus, i altres noms arreu de la geografia– fins que la persona interessada ens engegava a pastar fang. Tot era començar.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ballar la jota, tocant els trons

  1. Retroenllaç: Ara toca pirotècnia « El Tirabou

  2. Retroenllaç: Ara toca pirotècnia | El Tirabou

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s