Bous i festes amb bous

Enguany, el dia 29 de juny –festa major de Reus–, vam menjar un excel·lent bou i arròs, recuperant així una antiga tradició de la ciutat a partir d’un recurs absolutament contemporani: el plat precuinat que va comercialitzar, enllaunat, la colla del Bou de Reus.

Avui em pregunto si aquell bou hauria escollit esdevenir àpat de festa. No és broma: només expresso una possible contradicció moral entre procurar no matar cap animal –us ho podria exemplificar amb històries de ratolins– i acceptar implícitament que altres ho facin per mi per tal de tenir un plat de carn a la taula.

La segona pregunta que em faig és quina diferència cultural separa el bou que em vaig menjar aquest juny del que es menjà un reusenc del segle XVI, per carnaval, Sant Pere o Sant Jaume, després que l’animal hagués estat passejat, o fet córrer, pels carrers de la vila i mort al mig de la plaça, lligat a una estaca, per la mà destre d’un escorxador. Probablement, no n’hi ha tanta. I, encara, coneixent com funciona bona part de la indústria alimentària d’un país desenvolupat de l’occident europeu –civilitzat!– com el nostre, no m’atreviria a dir que l’existència de les bèsties que, fa segles, acabaven sacrificades per al consum humà fos més desgraciada que la de molts animals que avui s’engreixen per esdevenir demà croqueta o embotit.

Permeteu-me, doncs, aquest punt d’ironia amarga per acabar dient que ni la nostra civilització és tan civilitzada, ni tot és tan blanc o tan negre. Car prefereixo ser humanament contradictori que políticament –en el sentit de l’aparença– correcte. I ara us parlaré de bous.

Jugar amb bous té una llarguíssima tradició a la Mediterrània. Però potser no cal començar recordant el fresc del palau de Cnossos, a l’illa de Creta. Córrer amb i davant d’un bou, o vedella, fou una pràctica festiva ben present a les festes reusenques, del Baix Camp i del Priorat –parlo del que conec–, durant centenars d’anys. Avui és desapareguda.

Hi ha indrets del país on les festes de bous són plenament vigents. A començaments de juliol, el Consell de Cultura Popular i Tradicional va proposar la declaració de les festes amb bous a les Terres de l’Ebre com a element patrimonial d’interès nacional, arran de la petició de diversos ajuntaments del territori. A l’Ebre, moltes festes majors no es poden concebre sense els bous, al voltant del quals sorgeixen els actes organitzats per comissions i penyes. Els bous són al carrer i a les places. En moltes poblacions, places construïdes amb carros o remolcs, aportats per la gent –que s’asseguren així un lloc a la festa–, i que concentren una part important de l’activitat festiva. El meu record personal, d’infantesa, és d’Amposta, on es va casar i visqué la germana de la meva mare, que fa les festes per la Mare de Déu d’Agost.

L’estructura d’aquestes festes majors, doncs, té poc a veure amb els rituals de seguici, amb balls, danses o castells que tenim al Camp. I el que es vol reconèixer com a patrimoni és una manera de fer la festa en unes poblacions que han conservat les pràctiques tradicionals de joc amb els bous en les seves diverses modalitats. Assumeixo, per tant, que en algunes poblacions jugar amb els bous, amb el factor de risc que comporta, té la mateixa o més força que la que pot tenir jugar amb les espurnes dels diables i el bestiari de foc en els pobles del meu entorn més immediat. I si he treballat per garantir l’excepcionalitat festiva de les tradicions pirotècniques en el marc de la normativa europea i estatal, seria del tot contradictori no defensar la realitat festiva d’una part del Principat i, evidentment, del País Valencià.

De ben segur que, malgrat el manual de bones pràctiques elaborat per aquestes festes a les Terres de l’Ebre, hi haurà qui considerarà que no assegura que l’animal no pateixi. Li podria contestar que tampoc tinc clar que no pateixin els gossos lligats, els moixons engabiats, les gallines a la granja o el bou, o el porc, que no va triar una mort asèptica, fora de la vista del públic i sanitàriament regulada per servir de tall.

No m’agraden les curses de braus. D’una banda, potser perquè el patiment de l’animal no té res de psicològic. La sang corre i el camí que porta a la mort del brau és cruel. Ideològicament, però, em preocupa força menys que siguin un reflex de l’espanyolitat que no pas una exaltació de l’autoritat. Les curses de braus són, efectivament, un ritual de submissió de la festa popular al poder, que explicita, en tot moment, el seu control sobre actuants i espectadors.

De curses de braus, fa molts anys que se’n fan a Catalunya –a Reus, com a mínim, des del 1733–, i fa molts anys que el debat sobre l’espanyolitat de la corrida respecte a la catalanitat de córrer el bou existeix. Andreu de Bofarull –autor que esmento sovint perquè és una bona font de coneixement etnogràfic– escriu el 1880, quan a la ciutat ja s’ha perdut força el costum de fer córrer vedelles, que «desapareguda la vedella, fóra lamentable substituir-la per toros, que no és costum nostra y sols una mira d’especulació la introduhí en Barcelona, volent donar a entendre que fa més espanyol lo disfrutar de tant repugnant espectacle, mostruari de tripas del animal més noble, del cavall […] celebració de barbaritats, enaltiment injust de tipos afeminats a qui’s vol igualar als més grans artistas, y escola de desvergonyiment y de gràcias bufas y que desdihuen, en tots conceptes, del caràcter tradicional català, que no degenerarà per això ab tot y les aficions del torófilos de la nostra terra». A Reus, a mitjan segle XIX, s’intentà bastir, sense èxit, una plaça de braus.

Com diu Bofarull, de toròfils, d’aficionats catalans, no n’han mancat. És un error, per tant, plantejar la defensa o l’oposició a les curses de braus en termes identitaris. Malgrat això, és evident que l’espanyolisme ha fet dels toros i els toreros un dels signes més potents d’identitat de la nació espanyola. Per tant, seria innocent creure que, en el fet que hagi prosperat la prohibició per llei de la fiesta, no hi comptin raons d’oportunitat política.

Em sembla absolutament positiu, i un saníssim exercici de democràcia, que una proposta sorgida des de la iniciativa popular arribi al Parlament i sigui aprovada. Ja m’agradaria que sempre fos així. Personalment, preferiria que la fiesta nacional s’hagués mort de fàstic i per avorriment, i que les tradicions evolucionin o desapareguin com a conseqüència d’una dinàmica social més àmplia que l’estrictament legislativa. Però no em sap greu que, al Principat, deixin de celebrar-s’hi curses de braus. Tampoc em sento més civilitzat avui que fa vuit dies i seguiré considerant les festes populars amb bous catalanes com a part del nostre patrimoni. I menjant carn i bou i arròs per Sant Pere.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular, les idees i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Bous i festes amb bous

  1. carrutxa ha dit:

    Podeu trobar el dossier que la revista Caramella va dedicar a les festes de bous a:

    http://www.revistacaramella.cat/c,12484;El-debat-dels-bous

  2. Josep Lluís ha dit:

    Aquest post es mes aclaridor que l’article del Reus Digital

  3. Retroenllaç: Tradició per llei | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s