La serp maleïda

Un dels animals protagonista d’un gran nombre de creences –en la major part, de caire força negatiu– és la serp. Aplicada a qualsevol espècie d’ofidi –i, per extensió, a d’altres animals que sense ser-ho tenen la mateixa aparença–, l’actitud generalitzada vers aquests i altres rèptils ha estat de rebuig. La narració bíblica la fa protagonista de l’episodi mític més catastròfic per a la humanitat i la seva identificació amb l’infern i les forces del mal ha perdurat en els segles.

«Tinc cap i no tinc peus / i fuges així que em veus», diu l’endevinalla. Les serps fan por –si més no, respecte– a moltes persones i, segons la creença popular, era molt important qui mirava primer a qui. Si era la serp qui fixava primer la seva mirada en la persona, malament rai. Fins i tot s’explicava que les escopetes no funcionaven quan l’apuntaven per matar-la. En tot cas, segons la veu popular, l’arma més segura per enfrontar-se a una serp és una canya.

Des dels temps del paradís perdut, la vinculació entre les serps i les dones sembla que s’ha conservat. Un dels ofidis més temuts és l’escurçó. «Picada d’escurçó, primer la mort que l’estremunció», deien. En alguns indrets, a aquesta serp de mossegada verinosa se l’anomenava… «la noia».


Fotografia: Quim Soler/ Parc Natural de Montsant

De tradicions sobre serps, n’hi ha moltíssimes. Un cabell de dona que conservi l’arrel, posat dins d’un safareig o una bassa d’aigua, al cap del temps es torna una serp! Això també es deia que ho feia un cabell arrancat de la cua d’una cavalleria.

La serp encanta als moixons i les gallines i els hi xucla la sang, i una de les creences més comunes –que, aquest estiu, hem pogut constatar que és ben coneguda pel Priorat– és que a les serps els hi agrada mamar de les mares que donen el pit. El reusenc Cels Gomis ho recollia així a començaments del segle XX:

«La serp busca sempre a les dones que crien. Mentre aquestes dormen els hi xuclen la llet y, perquè les criatures no plorin, les hi fiquen la cua a la boca. Les criatures van emmagrint ràpidament sense que ningú sàpiga que és lo que tenen.»

A l’estiu pot ser perillós dormir al tros. És possible que alguna serp es begui la sang i la persona ni se n’adoni. I menys convé dormir amb la boca oberta, «les serps entren boca endins i se’n van a viure als intestins de l’home, en l’escalfor dels quals troben un lloc de gran placidesa».

En tot cas, les serps serveixen també per curar i preparar remeis. Només un apunt: qui, sense saber-ho, porta una pell de serp, tindrà fortuna, s’afirmava. Fa pocs dies, a Cornudella de Montsant, una senyora em comentava que, efectivament, quan –de joves– es trobaven una pell de serp, se la posaven a la butxaca perquè portava bona sort. I per curar-se del mal de cap, diuen, cal posar-se un tros de pell de serp al front.

Quan les serps es fan velles esdevenen serpents i aquestes són encara unes bèsties més fabuloses.

Podeu també llegir un comentari arran de la publicació del llibre Atles dels amfibis i rèptils del Parc Natural de la Serra de Montsant, escrit fa un parell d’anys.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La serp maleïda

  1. Josep ha dit:

    Sembla que en molts indrets anomenen “noia” a un rèptil inofensiu al que s’atribueixen mossegades verinoses com els escurçons.
    Segons el diccionari de l’Enciclopèdia: “Rèptil escatós del subordre dels saures, de la família dels ànguids (Anguis fragilis), amb manca absoluta de potes, escates petites i llises, dents còniques i punxegudes, costums nocturns i que habita en indrets humits.”

  2. spalomar ha dit:

    El diccionari Alcover-Moll recull la denominació «noia de serp» per referir-se a l’Anguis fragilis. A la Zoologia popular catalana, Cels Gomis, anota el nom com una de les formes de referir-se a l’escurçó (Vípera Latastei) i recull creences com que «Les noyes quan tenen tres anys se tornen serpents» o que «si no’s xafen lo cap y la cua de l’escorsó, los trossos que’s fassin del seu cos se tornen a juntar.»

    Sembla que la confusió era prou comuna. En general, hi ha tendència a considerar verinoses totes les serps i qualsevol animal que s’hi assembla.
    «A pessic de noia i picada d’escurçó, no hi arriba l’extremunció»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s