El serpent

El serpent és l’animal fantàstic per excel·lència. És la bèstia estanya que no s’arriba a veure però que deixa al seu pas un rastre de destrucció. El serpent és una gran serp que, en la iconografia popular, es confon molts cops amb el drac, perquè sovint té potes i ales –aquestes, però, més aviat d’au que de ratpenat– i perquè, com el drac, pot ser la representació del mal o ser vençut per un heroi.

Diu la tradició popular que les grans serps, quan es fan velles, esdevenen serpents. Es fan més grans, si cap, els hi creix una gran cabellera –un tret característic que defineix l’animal– i, segons com, ales o potes: «Lo serpent té cabellera, està dotat d’una gran forsa, és de una ferocitat extraordinària y fa uns xiulets esparveradors», explica Cels Gomis a Zoologia popular catalana (1910), i anota:

«Lo serpent porta al damunt del cap una pedra que naix amb ell i amb ell creix. Quan va a beure, deixa la pedra a la vora de l’aygua y aquell qui la pot arreplegar, may més és pobre, perquè la pedra del serpent és un diamant molt gros. Més cal que sigui llest y fugi desseguida, perquè, quan lo serpent ha acabat de beure, si no troba la pedra per tornàrsela a posar al cap, comensa a buscarla rugint de furor y, si troba al qui li ha presa, no hi ha pas remey per ell: lo destrossa sense pietat.»

Al Priorat, també n’hi hagué, de serpents. Un dietari, escrit per Josep Simó al segle XIX, descriu el seu pas pel terme de Porrera:

«En efecto, el dia 1º de agosto de 1700 corrió entre estos vecinos, muy válida la voz alarmante de haber pasado por la Devesa de Amorós, Tintives y asia río abajo una grande sierpe que según pondera la tradición era del grueso de un muslo regular y tal vez de largo de veinte palmos, con melena en el cuello y llevando una marcha bastante veloz.
Fuese mentira o verdad el hecho, inclinándonos a lo primero, es cierto que la voz se esparció por el pueblo que alarmándose como es regular, salieron muchos hombres a su persecución con armas, palos y achas. Más bueltos éstos, digeron no haberla podido alcanzar dando las señas por donde había pasado y el rastro que hacía en su tránsito.»

Potser aquest és el mateix serpent que corria per les comarques veïnes de l’Ebre, segons explica Joan Amades:

«Un famós serpent gegant, més gruixut que el cos d’un home, que mai no ha estat vist per ningú, però que s’ha trobat rastre d’ell quan, en les seves correries, travessa les carreteres, on deixa un rastre del seu pas. Arreu per on passa, deixa les plantes mortes i el terreny tot aplanat, com si hagués passat pel seu damunt, un pes de moltes tonelades.»

S’explica que, fa molts anys, una diligència que feia el trajecte de Móra d’Ebre a Gandesa se la va trobar. El vehicle va bolcar i hi hagueren nombrosos morts, no només per l’accident sinó pel terror que inspirà el monstre als viatgers. Cridat el sometent dels pobles, sortiren en persecució de la bèstia que, segons es va poder deduir del rastre que va deixar, acabà al mar.

Els gravats que il·lustraven els romanços de fil i canya on es narraven històries d’éssers fabulosos presenten el serpent com un monstre híbrid, amb característiques de diferents animals, però caracteritzat per la seva ferocitat. Un altre nom que s’empra per designar aquestes bèsties és el de cuca fera. A banda de les representacions més conegudes –com a animal festiu, amb closca semblant a la d’una tortuga–, la cuca fera és, com recull el diccionari, un drac o animal monstruós.

Aquest agost, a Cabassers ens recitaren una pregària per guardar-nos del mal de la serp o de la cuca fera durant la resta de l’any. Es resa el dia de la Mare de Déu de març, el dia 25, tot menjant-se una poma beneïda per Sant Blai, i fa així:

«Mare de Déu de març,
tota cuca fera treu lo cap,
la serp més que cap.

Que no em pugui picar
ni jo el colze besar.»

Això darrer, fent referència al fet que si algú es pot besar el colze és que la bèstia li ha trencat els ossos.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s