Joguines i estris de canya

Escrivia Eduard Vidal, el 1893, a Jocs i joguines. Records d’infantesa: «No recordo qui ha dit, y si no ho ha dit ningú, bé puc dir-ho jo, que no hi ha al món cap joguina que entretinga y divertesca més a una criatura, que un mànech de escombra y un mocador de mocar.»

Amb aquesta afirmació, l’autor inicia un capítol dedicat a la canya com a matèria primera per a fer joguines d’infants: cavalls, escopetes o pistoles, espases o instruments musicals, per a fer soroll o bombolles de sabó…; els tubs de canya servien per fabricar una munió d’estris amb què entretenir hores de joc.

Transformada també pels adults en objectes d’ús quotidià –d’un bufador per al foc a terra, a un saler o una caixa d’agulles–, l’ús de la canya com a matèria primera arriba fins a èpoques prou recents, potser fins que el reciclatge d’envasos i materials de rebuig ha fet innecessari –fins i tot en la recuperació de les joguines autoconstruïdes– haver de recórrer a productes naturals.

Saler fet de canya

L’etnògraf Ramon Violant i Simorra dedica, a La joguina tradicional –construïda pels mateixos infants–, un capítol dedicat a les fetes amb canya. Dels llibres i de l’experiència de diverses persones que havien fet i jugat amb objectes de canya, vaig aprendre, fa anys, a fabricar-me estris i instruments de canya.

Aquest estiu, a cavall entre la recuperació d’una recerca efectuada ja fa anys i la necessitat obligada de fer vida reposada, he recuperat una mica la pràctica de treballar els tubs de canya amb el ganivet i, a vegades, un punxó o tub de ferro calent. Us en mostraré uns quants en diferents articles.

Detall d’un cistell

Hi ha estris ben fàcils d’obrar. Per exemple, una sarbatana. Violant la descriu així:

«S’agafa una canya que tingui els nusos molt espaiats i se’n talla un tros ben recte, de nus a nus. Amb aquest tub a tall de sarbatana es poden tirar pinyols de lledoner, paperinetes molt xicarrones de paper –anomenades fletxes– i boletes de paper mastegat.»

Vidal també recorda aquesta pràctica infantil:

«Jo recordo que la meva àvia me’n va pendre un de llarch [de canó de canya] per a guardar las agullas de fer mitja, puig deya que allí no se li robellavan, y per cert que’m va doldre forsa perquè era tot un senyor canó y jo’l tenia pera tirar fletxas.
Deyam nosaltres tirar fletxas a disparar unas paperinas de paper que introduhiam al canó després de ben mastegadas de la punta. Al ser llansadas per medi d’una bona bufada, la paperina s’adheria al sostre.»

La meva generació, però, es feia les sarbatanes amb tubs de bolígraf –de plàstic–, força més petites que les dels nostres avantpassats, però igualment efectives amb grans d’arròs com a projectil.

Referències bibliogràfiques:
VIDAL I VALENCIANO, Eduard. Jocs i joguines. Records d’infantesa (facsímil de l’edició de 1893). Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1999.
VIOLANT I SIMORRA, Ramon. La joguina tradicional, construïda pels mateixos infants emprant plantes, flors, fruits, canya, fusta, fang, paper, cartró i altres materials. Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1996.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Joguines i estris de canya

  1. Retroenllaç: Fer-se la pròpia joguina | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s