Entre l’emoció i el coneixement

Ahir vaig anar –o, potser millor, em van portar– a fer el pregó de Festa Major de les Borges del Camp, celebració a punt de ser declarada festa tradicional d’interès nacional per part de la Generalitat. No cal dir que em va fer molta il·lusió anar a parlar al poble del meu pare sobre festa, patrimoni cultural immaterial i diables. Com a estudiós de la cultura popular, però també des de l’experiència personal d’haver viscut moltes festes majors a les Borges –i molts estius, de petit– i d’haver sortit més d’un 7 de setembre amb el ball de diables.
El Ball de Diables de les Borges del Camp, en la seva sortida tradicional per acompanyar cada any el trasllat de la imatge de la Mare de Déu de la Riera des de la seva ermita a la població, és un ball de diables de participació individual –i, per tant, sense parlaments ni personatges definits– més que centenari. Constitueix l’exemple més representatiu d’un model històric del ball que justifica plenament que es declari com a element patrimonial d’interès nacional tal com l’any passat ho fou el de l’Arboç.

El pregoner amb l’alcalde, Joaquim Calatayud, i la regidora de Cultura, Eva Parisi (fotografia: Montsant Fonts)

Hi ha moments en què les motivacions personals –les emocions, en definitiva– i el rigor en la investigació es conjunten i complementen. Ahir vaig aportar algunes dades, obtingudes durant anys de recerca –sobretot de buidats de premsa– sobre la festa borgenca i el seu ball de diables des del darrer quart del segle XIX. Però ahir vaig explicar, un cop més, que el meu interès per l’etnologia i, especialment, pels diables i el foc poua en la memòria de vivències infantils fortament interioritzades: en la serp de foc que formen els diables quan s’apropen al poble venint de l’ermita, contemplats des d’una casa amb finestra a la riera, en l’anada a esperar, amb por i fascinació, la seva arribada al Pont de l’Oriol, entre altres, a les Borges del Camp. O en l’anada a veure la tronada, a Reus.
Més d’una vegada hem teoritzat, en jornades de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, sobre l’aplicació de la recerca i la necessitat de restitució del patrimoni, dels resultats del nostre treball, a la població. D’actuacions de divulgació, de participació en la recerca i de construcció col·lectiva del patrimoni. Ahir, aquesta restitució tenia força de personal, de reflexió sobre la pròpia experiència i d’agraïment al poble i a les persones que més directament van contribuir a desvetllar el meu interès per la cultura popular.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular, personal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s