Pere Anguera, Stendhal i la Tronada

En un moment d’intercanvi d’informació i de debat a l’entorn de la pirotècnia festiva, quan ens interessem per les pràctiques pirotècniques d’altres països com Itàlia, em sembla oportú reproduir aquest article breu de Pere Anguera –que sempre ens acompanyarà des de la vàlua del seu treballs–, publicat a «La Veu de Reus» i aplegat al recull Retalls de diari (Reus: Centre de Lectura, 1995):

Stendhal i la Tronada

La cita d’una esgrogueïda nota de lectura, d’aquelles que s’arrosseguen anys, fins i tot dècades senceres per damunt de la taula diu així: «Cal saber que els mortaretti (o sigui, morters petits) no són sinó canons de fusell, serrats de manera que només tinguin quatre polzades de llargària […]. Aquests canonets són carregats fins a la boca i col·locats per terra en una posició vertical, i amb una reguera de pólvora anant de l’un a l’altre; són arrenglerats en tres línies com un batalló, en nombre de dos-cents o tres-cents, en algun emplaçament proper al lloc que ha de recórrer la processó. Quan s’acosta el Santíssim, calen foc a la reguera de pólvora, i llavors comença una corrua de foc d’esclats secs, la cosa més desigual i ridícula del món; les dones s’ho passen d’allò més bé. No hi ha res tan alegre com el soroll d’aquests mortaretti sentit de lluny».

Amb petites variants, canviar el Santíssim pel Sant Pere de Plata, les tres línies paral·leles per l’estructura rectangular més l’envitricollat disseny final, reduint la quantitat bi o tricentenària a proporcions menors, la descripció de l’element festiu del Corpus a la Llombardia del primer quart del segle XIX es correspon amb pèls i senyals a la de la Tronada reusenca. Sembla oportú reproduir-la ara que som a tocar de la festa major i fa una certa gràcia erudita veure que un escriptor de la categoria d’Stendhal en fa una descripció, ni que sigui més aviat mofeta, escrita des del distanciament refinat de l’home de món que s’atura davant les efusions lúdiques ancestrals dels pobles rurals i de gustos revellits. La cita però evidencia també que la Tronada no era un divertiment peculiar, únic i intransferible, dels vells reusencs, sinó que la seva geografia era força àmplia. I ho era cap a terres de civilització, com són les italianes, i no pas cap a les més meridionals sempre mirades amb una llucada suspecta de tribalisme africà. Stendhal assegura en el mateix text que la tradició era afavorida per les múltiples guerres que «d’ençà del 1796, la política d’Europa ha anat sembrant a cor què vols per les planes de la Llombardia», deixant a l’abast dels camperols, tot de fusells abandonats. No sembla que en el cas reusenc, menys en la seva pervivència, hi tinguessin gaire cosa a veure els avatars bèl·lics, tot i que déu n’hi do els que trasbalsaren Catalunya. Qui vulgui saber les reaccions de Fabrici del Dongo davant la Tronada no li cal res més que llegir La cartoixa de Parma. Hi és una anècdota, però la relectura de la novel·la sempre és un exercici plaent.

Pere Anguera, 23/06/1993

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s