La baixada del Ball de Diables a Misericòrdia

És, sens dubte, l’acte més significatiu –pel damunt del correfoc, l’exhibició final a la plaça del santuari o la representació esporàdica del ball parlat de Sant Miquel– de la participació del Ball de Diables a la festa. La festa major de Misericòrdia, a la dècada de 1980, es construeix –recordeu que es tracta d’una celebració relativament recent– a partir d’incorporar progressivament els components del seguicis festiu reusenc, que va creixent amb el pas dels anys, explicitant l’estructura d’un romiatge popular i festiu cap a l’ermita.

Foto: Roser Palomar Fonts

La vinculació del Ball de Diables a les festes de Misericòrdia ve de lluny –si més no, de finals del segle XVIII– i l’estructura del ball, de participació individual i sense parlaments, característica del Baix Camp, permet que s’hi puguin afegir –en l’actualitat, d’una forma molt més regulada que en el passat– totes aquelles persones que disposen de vestit propi –fins a la dècada de 1970 es podien llogar– i es porten les pròpies carretilles, en un sarró o civader penjat a l’espatlla. Els diables han encapçalat tradicionalment les professons de trasllat de la imatge de la Mare de Déu.

L’estil tradicional de fer el ball, doncs, comporta anar força gent i disparar moltes carretilles. El recorregut cap a l’ermita –ara a tocar del nucli urbà– es feia lentament i amb molt de foc, en el curs i a l’arribada. Un dietari ho detalla a la festa de 1816: Llo más lucido de todo fué de los diablos que antes de llegar la Virgen a su hermita hicieron fuego con sus carretillas que del puente hasta dicha ermita estaron más de dos horas», una afirmació que es repeteix a les descripcions de les festes del segle XIX: «anà lluida la profesó ab moltas achas y mols diables, a par que tot s’ensenia que foren moltísimas las carretillas que van avià» (1854), «anan al devan los balls de Diables, tiran a mils carratillas» (1865). Més de quatre hores de foc, una notícia de premsa.

Del 1868 s’explica que «por espacio de más de media hora tuvo que estar parada la Santa Imagen a causa del gran disparo de coetes y carretillas que continuamente estaba haciendo la comparsa diablesca en número de más de cuarenta, parecía que todo el infierno había acudido a presenciar la entrada gloriosa de la Virgen a su santuario». La xifra queda molt curta davant el testimoni d’Antoni de Bofarull: «Puch citar la tornada de la Mare de Déu a son santuari, l’any 1868, en què prop de la professó y entorn de l’ermita s’hi contaren més de 500 vestits de ball de diable, disparant carretillas, qual conjunt, mira’t des del poble, y de nit, produhia un efecte com si fos un mar de foch». Sigui com sigui, hi va haver molt de foc.

El nombre de diables, doncs, era elevat. En un opuscle sobre les festes de 1863, s’anota: «Primeramente la numerosa danza de diablos de más de 150». En la preparació de la festa de 1885 s’explica que «se está organizando una comparsa de 100 diablos que precederán a la procesión disparando carretillas» i, encara que posteriorment es diu que només van ser més de cinquanta diables, la quantitat de diables és important. També el 1892 es parla d’entre una cinquantena i una seixantena de diables. Al segle XX, la pràctica continua vigent. Per exemple, al final de la «Primera semana catequística», el 1923 –una festa menor, si la comparem amb les grans solemnitats–, es retorna la imatge al santuari. Segons La Vanguardia, «siguiendo antigua costumbre, iban al frente de la procesión más de cuarenta sujetos, denominados diablos, disparando constantemente las tradicionales carretillas».

En l’actualitat, el ball de diables reusenc –com arreu de Catalunya– s’estructura a partir d’una colla, una associació cultural. És important, però, assenyalar el caire distintiu de la baixada a Misericòrdia, com a tret específic de la nostra tradició de ball de diables, i potenciar la participació individual, més enllà de les persones que participen en les sortides habituals de la colla. La nova normativa sobre pirotècnia possibilita fer-ho, això sí, d’una forma força menys espontània que en el passat. Pel que fa a la quantitat de carretilles, és evident que el cost condiciona les possibilitats, però també que la singularitat de l’acte –d’enceses i carretillades espectaculars n’hi ha a moltes poblacions–mereix un esforç. I anar caminant cap a l’ermita, mentre els diables cremen ininterrompudament, les espurnes omplen el centre del passeig i els trons esclaten, és tot un ritual de festa.