Cremar carretilles

Tal com he explicat altres cops, una de les característiques que defineix la forma d’actuar dels balls de diables tradicionals al Baix Camp és que cada participant es porta les seves pròpies carretilles en un sarró o civader a l’espatlla. A excepció, pel que fa al present, de la canalla. La baixada del ball de diables reusenc a Misericòrdia cada 25 de setembre n’és un bon exemple.

Aquesta pràctica condiciona la forma d’evolucionar pel carrer dels diables. D’una banda, és prou fàcil i ràpid recarregar la maça. Els diables poden anar encenent constantment, en un contínuum de foc. De l’altra, els components del ball caminen, més que ballen –tot i que ho poden fer–, i el fet de portar el civader amb les carretilles al damunt no afavoreix pas massa fer altra cosa que no sigui cremar carretilles sobre el cap, produint l’efecte de paraigua de foc que defineix el ball, sense les acrobàcies i filigranes amb la maça que agrada fer a d’altres colles de diables.

Una forma d’evolucionar pel carrer pròpia dels seguicis, prou útil per als correfocs, ja que permet al públic participar-hi saltant o ballant sota les espurnes, al voltant de cada diable –respectant, això sí, per seguretat, el no agafar-li la maça i el voler posar la mà al civader–, encara que potser menys combativa que la d’altres. I aquí caldria entrar en el concepte de correfoc, que varia d’un lloc a l’altre. No és el moment de fer-ho.

Sens dubte, però, allò que preocupa més és la possibilitat que es cali foc a un dels civaders. És un accident que es produeix amb relativa freqüència, però el fet que la pirotècnia vagi repartida en molts sarrons en minimitza els efectes. L’incident es produeix quan aquests civaders –bosses fetes de roba gruixuda, però en absolut rígida– comencen a cremar per efecte d’alguna espurna. Els pocs segons que tarden a cremar, però, són suficients perquè  la pirotècnia que hi ha al seu interior hagi perdut bona part de la seva força i no surtin disparades carretilles, en un curs erràtic, a massa distància. Allò que compta, quant a la seguretat dels diables, és que el sarró o civader no es porti mai creuat a l’esquena. Sobre l’espatlla, és fàcil deixar-lo a terra i vigilar que es cremi, sense cap més problema. A més, la quantitat de carretilles que porta cada diable és, en l’actualitat, prou menor que en el passat.

Ahir, a la baixada al santuari, en condicions meteorològiques prou adverses –pel vent–, al ball de diables reusenc se li van encendre alguns civaders. Fou l’anècdota de la diada.

(Les fotografies són d’ahir. L’anunci fou publicat el 1865 al Diario de Reus.)

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Cremar carretilles

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s