Seguretat (festiva)

Un dels components que defineix moltes pràctiques festives és el risc. La festa és excepcionalitat i la sortida de la normalitat comporta, moltes vegades, l’assumpció del fet que pots prendre mal, un cert grau de risc personal. De vegades, el perill és l’essència del ritual: tant li fa que juguem amb foc com amb un animal viu.

La nostra societat tendeix a protegir –de vegades, a sobreprotegir– els seus membres. La festa n’és un bon exemple: dels correfocs als correbous, dels castells a les cavalcades de Reis, de les desfilades de carnaval als Tres Tombs, la normativa explicita –i ho farà cada cop més– les mesures i precaucions que els responsables de l’organització han de complir per garantir la seguretat de l’acte. El problema sorgeix, més d’una vegada, quan aquest, per definició, ha de tenir el seu punt d’inseguretat, una dosi de perill –que pot incloure el fet que es consumeixi alcohol– assumida col·lectivament, i que la comunitat que celebra la festa sol anomenar tradició, però que altres persones desconeixen.

En tota celebració, la seguretat de participants i espectadors, d’actuants o d’espontanis que s’hi afegeixen –a cops, de forma palesament imprudent– no n’és un aspecte menor. Però la formulació teòrica d’un espai absolutament segur no sempre és aplicable a la realitat diversa de les pràctiques culturals festives. A la fi, o la festa pot perdre el seu sentit o la normativa serveix, només, per delimitar responsabilitats en cas d’accident. Mentrestant, la nostra societat genera pràctiques incontrolables per la novetat –tirar-se del balcó d’un hotel a la piscina, per exemple. I cal prendre, aleshores, noves mesures.

Convertir el perill en ritus–també la violència social, però aquest és un altre tema–, per mitjà de la festa, ha estat en tot temps una mesura profilàctica de gran utilitat. No ho oblidem.

Publicat, en versió resumida, a El Punt, 04/10/2010

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s