Cançons de pandero

Aquest diumenge passat vaig recuperar un treball realitzat fa anys sobre les cançons de pandero –en un moment en què encara hi havia persones que podien donar testimoni d’aquesta pràctica cultural– interpretades per dones. En molts indrets de Catalunya existí una important tradició de cants interpretats a les festes, a càrrec de noies joves, fadrines o casades, adscrites, en la gran majoria de poblacions, a una confraria, generalment la del Roser.

Pandero conservat al Museu de Reus, probablement de Mont-roig del Camp

A la societat preindustrial, les confraries eren l’aixopluc de pràctiques festives que d’altra forma no haurien estat permeses –molts cops, l’Església maldava per prohibir-les–, però, sobretot, una forma d’associació que, més enllà del component de religiositat, del manteniment del culte i la participació en les professons, procurava l’ajut als seus membres, en cas de necessitat –malalties o males collites–, ocupant-se dels enterraments, organitzant les festes…

Per aconseguir els recursos necessaris per complir les seves funcions, les confraries feien captes, dedicaven jornades de treball dels seus components, subhastaven coques als balls de plaça…, o, com en el cas que ens ocupa, afavorien pràctiques folklòriques. Els cants d’aquestes noies –anomenades majorales, priores, pabordesses…–, que s’acompanyaven d’un instrument de percussió, el tambor o pandero, van constituir un mitjà important per obtenir recursos per a aquestes agrupacions que combinaven finalitats pietoses i socials.

Però aquesta no fou l’única motivació que justificà la seva vigència. La intervenció de les majorales a les festes i ritus de pas constituí un espai d’expressió artística femenina, en un context social que afavoria poc la presència de les dones en la vida pública, tot propiciant rituals de festeig, manifestant els seus sentiments o fent crítica d’alguna persona.

Per copsar com anava tot això, deixem que ens ho expliqui el mateix bisbe de Solsona, que, a mitjan segle XVIII, en volia prohibir la pràctica:

«Succeheix en nostre Bisbat que se junta una quadrilla de minyonas, y van per las plaças y casas sonant ab lo Pandero, y cantant diversas cançons; y apenas arriba al poble un foraster, sia en casa particular o sia en lo hostal, luego va aquella quadrilla a sonar y a cantar. Més a quina fi? A fi (dihuen) de replegar almoyna per la confraria de nostra Senyora del Roser (…). Ni val dir, que ho fan per traurer charitat per la festa de nostra Senyora, y que si així no ho fan no se podrà fer la festa. No val, no per abonar tal costum: perquè aquella charitat que los hòmens fan, no és charitat sinó sensualitat: no dóna los diners per amor de Déu o de Maria Santíssima, sinó per lo amor, y gust que tenen de veure u ohir a las minyonas.»

Als pobles del Baix Camp i del Priorat, el cant de les noies acompanyant-se del pandero hi havia estat molt comú. Tal com he comentat abans, fa uns anys vam poder recollir encara nombrosos exemples d’aquest repertori.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Cançons de pandero

  1. Retroenllaç: El repertori de cançons de pandero | La Teiera

  2. Retroenllaç: Cançons de pandero (Bloc La Teiera) | CANÇONS PER SEMPRE | Scoop.it

  3. Retroenllaç: Una cançó que no digui res | La Teiera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s