Les esteles funeràries discoïdals

La nostra cultura té per costum, des de fa milers d’anys, d’enterrar els morts. Altres tradicions culturals han optat per la incineració dels cossos dels difunts –avui, prou comuna a casa nostra– o, per posar un exemple concret i prou diferent, per esquarterar-los i deixar-los com a aliment dels voltors.

Al llarg dels segles han canviat els costums referents als enterraments, els indrets i les formes de senyalitzar les tombes o d’identificar les persones o les nissagues familiars que hi són enterrades.

Estela discoïdal al cementiri de Margalef de Montsant

Una de les antigues formes de senyalitzar les tombes foren les esteles funeràries discoïdals, prou comunes a les nostres comarques en època medieval i moderna i poc o gens utilitzades en el present.

Com el seu nom indica, es tracta de peces tallades en pedra en forma de disc, generalment decorat, amb un peu. Emprades com a senyalització de l’emplaçament d’una sepultura, poden aportar, o no, alguna informació sobre la persona o el llinatge a partir del dibuix o motiu heràldic que hi figura.

Tot i que a les comarques de la Catalunya Nova s’han conservat alguns centenars d’esteles discoïdals, són molt rars els exemplars que porten datació. Les més antigues són medievals. Al museu de Poblet, n’hi ha que foren reutilitzades per a la construcció de la muralla del segle XIV, fet que permet apuntar que en aquest moment ja havien perdut la seva funció. Cal relacionar-les amb l’arribada d’occitans a les nostres terres, als segles XII i XIII. El fet que l’ús d’aquest tipus de senyals funeraris coincideixi geogràficament amb les vies de comunicació amb el Pirineu i les terres repoblades després de la conquesta cristiana, en un moment de guerra i persecucions contra el catarisme, fa pensar que probablement l’origen del seu ús a casa nostra es trobi al nord dels Pirineus. Fet que no implica en absolut que totes les esteles discoïdals siguin medievals, ja que es van continuar emprant durant més de tres segles –i encara n’hi ha alguna del segle XIX–, ni que, molt menys, siguin per elles mateixes indicatives de la presència de càtars a les nostres comarques. En tot cas, l’arribada d’aquesta variant heterodoxa de cristianisme i la seva persecució per part de l’Església catòlica és documentada –a Montsant i les muntanyes de Prades, per exemple– en el el marc d’una primera immigració occitana, a la que seguiria, segles després una altra, també en un moment de guerres de religió.

Estela reaprofitada en una façana de Siurana

Les esteles funeràries, un cop perduda la seva funció inicial, foren reutilitzades moltes vegades com a elements decoratius a esglésies i a les tanques dels cementiris. Efectivament, en el moment del trasllat d’aquests recintes a l’exterior de les poblacions, aquests elements arquitectònics havien perdut la seva funció principal però tenien encara un caire d’objecte simbòlic que justificava la seva conservació en el recinte sagrat. És per això que molts dels exemplars conservats en l’actualitat es troben en aquest context.

En l’actualitat, l’ús d’esteles discoïdals com a forma de senyalització dels enterraments és ben comuna al País Basc. A les nostres comarques en coneixem algun exemple puntual.

Esteles en un cementiri del País Basc

Si us interessa el tema, us recomano la lectura de les actes de les jornades celebrades a Reus, el 1988, sobre el tema. Malgrat que han passat anys i cal la necessària actualització, hi trobareu molta bibliografia sobre les esteles medievals i postmedievals als Països Catalans i a diversos indrets de l’Estat espanyol, Portugal, Occitània o el País Basc, a més d’un seguit de comunicacions que aporten dades sobre esteles localitzades en diferents comarques del Principat i del País Valencià.

Referència bibliogràfica:
Les esteles discoïdals dels Països Catalans. Estat de la qüestió. Edició a cura de Joan Menchon i Bes i Arantxa Tévar Beunza. Reus: Carrutxa, 1993.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en patrimoni i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s