L’anarquisme incòmode

Aquests dies s’ha complert el centenari de la creació de la que fou l’organització obrera amb més afiliats a Catalunya i a l’Estat, la CNT. La influència de l’anarcosindicalisme en la història del segle XX al nostre país és innegable; malgrat això, han estat ben poques les activitats –més enllà de les iniciatives militants– que, amb voluntat de memòria i coneixement, s’han organitzat des de les institucions teòricament especialitzades, amb voluntat de reflectir la importància històrica de l’anarquisme català.

En aquest sentit, fa pocs dies, Xavier Montanyà publicava un article a Vilaweb –Carta al director del Museu d’Història de Catalunya. Mail obert, 3/11/2010– en què, comentant l’exposició «Tierra y Libertad. Cien años del anarquismo en España» que s’ha organitzat a Saragossa, es queixava de la pobra i poca importància que l’exposició permanent del museu dóna a l’anarquisme.

Una crítica que es podria fer extensiva al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, que sota el concepte de valors democràtics sembla no considerar massa un ideal –la Idea, en majúscula, tal com era anomenada pels seus propagadors– que volia anar més enllà de l’estricta democràcia formal i representativa –burgesa, que en dirien– per bastir una societat sense classes i organitzada de baix a dalt.

S’oblida, de vegades, que hi va haver persones que van lluitar contra el franquisme i morir no només per la legalitat republicana, sinó per una revolució que volia anar més enllà de la societat en què vivien les classes populars al juliol de 1936.

Recordar el paper dels anarquistes catalans en la reivindicació obrera, en la cultura i la educació, en l’impuls de l’associacionisme popular, en la sanitat, o en la forma d’entendre les relacions humanes, és incòmode, perquè destarota els esquemes d’una esquerra que es limita a gestionar el sistema, no a canviar-lo. O potser és que cal que l’anarquisme no passi, com diu Montanyà, «de la figura del dimoni criminal que convé oblidar i ignorar perquè no ressusciti», no fos cas que esdevingués una alternativa real i de futur a l’esquerra burgesa.

Més enllà de la identificació de l’anarquisme només amb la violència, de la descontextualització de determinades actuacions, del menyspreu del moviment llibertari per la seva poca catalanitat, cal aproximar-se, d’una manera rigorosa i crítica, a l’obra dels i les anarquistes al nostre país. Potser per descobrir que «el dimoni», amb les seves escoles racionalistes i la seva concepció de la sexualitat, es va avançar en un segle a la gent d’ordre; que el que avui considerem normal fa un segle et podia portar a la presó o davant un escamot d’execució. Per fer memòria de la tasca de milers de catalans i catalanes que van trobar en el sindicat la possibilitat de créixer humanament, com a persones, alhora que reivindicaven la millora de les seves condicions de vida i una utopia de futur.

També per aprendre del passat i que hi ha ideals que, d’acord a una societat present molt diferent –i massa semblant, encara– a la  de fa cent anys, aporten formes d’interpretar la realitat que són prou suggeridores i propostes que fan pensar en un moment de crisi econòmica i de desencant de la política de partits.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en les idees, memòria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s