Instituts 2.0?

A començaments de curs comentava la poca confiança que, de la manera com s’ha fet, m’inspirava la introducció dels ordinadors portàtils a les aules dels instituts. Llegeixo avui a l’edició digital d’El Punt un article d’opinió editorial que fa evident els problemes que ha comportat aquesta mesura: «La digitalització ha tingut efectes secundaris. El principal, que els alumnes no utilitzen els ordinadors per aprendre millor i multiplicar l’accés a les fonts d’informació, sinó per connectar-se a les xarxes socials i, sobretot, per baixar-se jocs. En conseqüència, Educació hi imposa limitacions. Creure que els alumnes només utilitzarien l’accés a la xarxa per instruir-se, i no per fer allò que fan a casa seva, és ser massa confiat. Però és que creure que amb la prohibició queda resolt el problema, és ser ingenu.»

No treballo directament a l’àmbit educatiu, però des de la meva experiència –que inclou ben sovint el contacte amb estudiants de batxillerat que fan treballs de recerca, la visita d’alumnes d’institut a exposicions o la seva participació en activitats que organitzem i, encara més, com a pare de dues filles que estudien batxillerat i ESO– m’atreveixo a considerar que la entrada dels miniportàtils aquests a les aules ha estat en molts indrets –de ben segur que hi ha experiències positives– una volada, o potser un bon negoci per a algú.

Escric això des del meu portàtil tot constatant que fa bastants anys que escric articles i llibres directament a l’ordinador –òbviament connectat a la xarxa– i que al disc dur hi tinc uns quants milers de fitxes, resultat de recerques bibliogràfiques, en arxius o d’entrevistes personals. I les còpies de treball d’uns milers de fotografies relacionades en bases de dades.

Treballo habitualment amb el navegador obert, accedint a recursos bibliogràfics, d’arxiu i de premsa digitalitzada. Al costat tinc l’estimada edició en 10 volums del Diccionari català-valencià-balear, eina indispensable a la meva feina, que fa força temps que no obro…

No tinc el més mínim dubte, doncs, de la utilitat de l’eina, però constato les dificultats que té el seu ús si no es treballa com emprar-la. L’existència de biblioteques digitals, premsa on line, hemeroteques històriques, indrets webs i blocs temàtics especialitzats, fons d’imatges d’ús lliure…, queda reduït a ben poc si no es treballen conceptes com els d’elaboració de la informació, contrast de fonts, anàlisi de continguts…, i quan el treball entra en competència directa amb les propostes lúdiques, la comunicació personal instantània, l’entreteniment a l’abast…

M’esgarrifa com es plantegen molts treballs de secundària o de recerca de batxillerat que he conegut des de l’atenció als estudiants a la feina o a l’entitat. Em diverteixen moltíssim –i em preocupen alhora– alguns tipus de consultes que la gent fa a sant Google per arribar als articles d’aquest bloc.

Més enllà de l’omnipresent motor de recerca, que faig servir constantment, o de les entrades de la Viquipèdia –que no menyspreo en absolut, malgrat les crítiques fàcils que rep sovint– o d’un Youtube –em perdonareu que esmenti només alguns indrets emblemàtics– on hi ha vídeos de gran interès, hi ha una necessitat de mètode, d’aprenentatge d’accés al coneixement, que té poc a veure amb la disponibilitat d’una màquina amb major o menors prestacions.

Prohibir és la solució? Cal tenir ordinadors castrats per a ús escolar? Redefinirem o mig abandonarem, com sembla que comença a passar en algun país d’Europa, l’escola 2.0 perquè fa baixar molt el rendiment?

Ho repeteixo: de ben segur que hi ha centres educatius on fa anys que es treballa amb rigor per emprar els recursos digitals, que hi ha professionals que s’esforcen per aprofitar l’ampli ventall de possibilitats que s’obren des de l’accés a Internet. En una societat on l’oferta a l’entorn de la xarxa és molt potent i no s’adreça precisament a la formació de persones lliures i crítiques, on la informació esdevé intoxicació, cal anar amb compte a jugar, des de l’Administració, a fer volar coloms. Com afirma El Punt, potser la solució trigarà a arribar. En tot cas, haver començat la casa per la teulada –o per la façana, que llueix més– no hi ajuda pas.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en tecnologies. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s