Fer-se la pròpia joguina

Enguany, com acostumen, els Reis m’han portat llibres.  Bàsicament, d’història i etnologia,  això tampoc és novetat, ja que els mags d’Orient coneixen prou bé els meus interessos i ja m’ocupo de deixar ben escrita la meva carta, amb còpia a la llibreria de la Montsant.

Entre els llibres que m’han portat enguany, n’hi ha un que mostra joguines populars. Es tracta d’una edició, de format gran i amb tapa dura, sobre les joguines que els infants de diversos països s’han fet a partir dels recursos que els hi ofereix l’entorn. Traduït del francès, el llibre de Christine Armengaud, Joguines de la natura. Històries i secrets per fabricar-les (Saga ed., 2010), és una mostra de les joguines que dues o tres generacions enrere –alguna ha arribat fins als nostres dies– havien estat prou comunes en la pràctica quotidiana d’esbarjo infantil. L’autora és historiadora de l’art i ha estudiat el treball dels artesans de diversos indrets.

El llibre ens mostra joguines efímeres, que només duren uns dies o unes setmanes l’any, però que retornen cada estació, de forma que, encara que siguin efímeres, han perviscut al llarg dels segles. Altres, fetes amb materials secs –pinyols, plomes, fusta, petxines…–,  poden durar molt de temps. Hi ha un capítol dedicat als trenats i un altre, als instruments musicals. La visió d’aquests objectes ens transporta a un imaginari infantil del passat on el valor de la joguina es trobava en el seu ús més que en el seu cost.

La publicació, més enllà del seu caire de llibre de regal i de la seva presentació que apunta a l’evocació romàntica d’un passat més o menys inconcret i la recreació d’unes formes de vida més vinculades al cicle de les estacions, aporta propostes i instruccions per a la construcció d’unes joguines que empren materials encara a l’abast de molta canalla –no tots– o que es poden substituir per altres, resultat dels excedents en el consum de la nostra societat industrial, que anomenaríem materials reciclats. Trobareu, en aquest sentit, altres llibres i abundant informació a la xarxa. I si us interessa una aproximació des d’una òpitica cultural pròpia, és indispensable que doneu un cop d’ull, com a mínim, a La joguina tradicional, de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra (Ed. Alta Fulla, 1996). Aquest recull de joguines que podien fer-se els mateixos nens o nenes amb plantes, flors, fruits, canya, fusta, fang, paper, cartró i altres materials –com explicita el subtítol de l’obra– és una delícia per a conèixer i experimentar.

Rossinyol, xiulet d’aigua fet de canya

Aquestes joguines són objectes que he conegut i obrat amb els anys, per transmissió dels més grans, de petit o en el transcurs de les nostres recerques de camp –per exemple, sobre els usos tradicionals de la canya– i que he ensenyat a fer a força canalla i no tan canalla. Pot semblar tòpic, però en un moment de tecnologies sofisticades en els jocs pot resultar tan gratificant aconseguir fer sonar un simple xiulet de canya com superar segons quin nivell a la consola.

Petit flabiol de canya

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Fer-se la pròpia joguina

  1. vicent loscos ha dit:

    Les fas tu, aquestes flautes de canya?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s