Fadrins, escàndols i ball a la plaça

Com moltes altres poblacions del país, la ciutat de Reus compta amb dues festes majors. I com en moltes altres poblacions, antigament, una se celebrava a l’hivern i l’altra a l’estiu. La principal –a l’entorn de Sant Pere, el 29 de juny- és prou vigent a l’actualitat. L’altra, per Sant Sebastià, es va perdre fa més de dos segles, tot i que el record de la diada es va mantenir com a inici de la temporada de balls i activitats carnavalesques de les societats reusenques fins a començaments del segle XX. A mitjan d’aquest segle es va instaurar la diada de Misericòrdia, el 25 de setembre, com a segona festa major.

En bona part de les celebracions de l’any, de Nadal a Carnaval i, evidentment, per Sant Sebastià, el ball era un component fonamental de la festa. Un ball que es feia a l’aire lliure, al vespre, a la llum de les graelles o teieres que cremaven as cantons de la plaça del Mercadal, amb uns músics que, molts cops, tocaven des del balcó de la Casa de la Vila. Un ball que demanaven els joves –les actes municipals recullen desenes de peticions dels fadrins perquè es lloguin joglars per a les festes– i pagava el consell municipal, que tenia els seus propis rituals i que, sovint, era motiu de de picabaralles.

El ball era, i és, un espai comú de trobada i de festeig, amb un clar component de prestigi social o d’explicitació d’una relació, sobretot quan aquest es desenvolupa de forma ritualitzada. El ball ha estat el divertiment festiu per excel·lència i motiu, més d’una vegada, de conflictes, escàndols i prohibicions.

El 27 de desembre de 1475, el Consell municipal aprova una «ordinació per squivar dans e perills que molt sovint se speren, més que més en les festes de Nadal, sobre lo fer de les dançes, on se fan grans disolucions e abusos redundant en avinantesa de prou scàndels». Aquest intent de regulació, que es complementa amb altres normatives del mateix moment –com les incloses al Llibre de la Cadena– ens aporta informació sobre el desenvolupament del ball de plaça.

Aquest començava amb una primera dansa, a càrrec de les autoritats, el ball de prohoms. A mitjan segle XIX, Andreu de Bofarull el descriu, com a costum desaparegut. Després, com s’acostuma encara a fer en alguns balls de coques o dansades de Sant Antoni en diferents poblacions, cada ball se subhastava –a benefici dels fadrins- i aquell que més havia pujat tenia dret a encapçalar la dansa amb la noia escollida. Els plegadors, encarregats de recollir els diners, dels fadrins tenien cura que es respectés aquesta pauta. El ball estava dirigit per un danser, que no podia treure a ballar cap altra fadrina fins que el primer ballador no hagués donat mig tomb a la plaça.

Si us interessa el tema, el dijous 20 de gener, dins el cicle «El document del mes», faré una xerrada sobre Una ordinació del segle XV referent al ball de plaça, a l’Arxiu de Reus (C/ Sant Antoni M. Claret, 3), a 2/4 de 8 del vespre.

Advertisements

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada ha esta publicada en cultura popular. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s