Els diables al Carnaval de Reus

A més de les solemnitats cíviques o religioses, el Carnaval ha estat la festa reusenca que, històricament, més ha comptat amb la presència del ball de diables. En els carnavals de la segona meitat del segle XIX i del primer terç del segle XX era prou habitual la sortida de colles de diables ­–formades a les societats, seguint el model de participació individual que caracteritza el nostre ball– encapçalant alguna desfilada o, sobretot, en el moment de l’arribada del Carnestoltes –quan hi havia grans carnavals– i en el seu enterrament, o en l’enterrament d’alguna part del seu cos, com s’acostumava a fer per allargar la festa.

La premsa de l’època ens aporta força notícies del fet que comentem. El Diario de Reus, per exemple, anuncia el 1862:

«Algunos de los jóvenes, socios de La Floresta, tratan de formar una comparsa de diablos para contribuir a solemnizar el recibimiento del Carnaval el próximo domingo. Ruegan pues a sus compañeros y a cuantos deseen tomar parte, que se presenten de ocho a diez de la noche en el local de aquella sociedad, a fin de ponerse de acuerdo.»

Efectivament, aquell any i els següents –són els primers grans carnavals organitzats per les societats, amb desfilades de carrosses i solemne arribada del Carnestoltes–, els diables són presents quan el rei carnavalesc fa la seva entrada a la població: «Abría la marcha una comparsa de “diablos” disparando carretillas», explica el diari el 1862 i, l’any següent, puntualitza el que sembla un tret força associat al personatge: «Abrían la marcha […] los diablos (esta gente no falta nunca donde pueden hacer alguna conquista)» o «abría la marcha una comparsa de diablos, disparando profusión de carretillas» (1881).

També llegim als programes: «Precederá la comitiva una comparsa de hijos de Lucifer, que abrasará las pestañas de los babiecas con una espesa lluvia de chispas traídas exprofeso del Averno» (1865). O, més endavant, «també hi aniran diables de l’infern, aviant carretilles» (1916).

Tot i que no n’hi havia sempre, de diables, el recurs d’afegir carretilles a qualsevol sortida de mascarots, en una ciutat on hi havia obradors de pirotècnia i hom podia obtenir vestits llogant-los o a canvi de comprar prou pirotècnia, era prou a l’abast de les entitats i grups. Encara a començaments del segle XX, sabem d’algun any que havien sortit diables en alguna desfilada organitzada pels republicans del Foment.

També els trobem a l’enterrament, que ben sovint és una contundent demostració pirotècnica que acaba esmicolant el ninot del Carnestoltes. A diferència, però, de les altres desfilades, l’enterrament sol tenir un caire menys organitzat:

«En el entierro del Carnaval que tuvo lugar en la propia noche, concurrió una inmensa muchedumbre de mascarones que en un completo desorden fueron recorriendo el curso de los arrabales y principales calles, metiendo una bulla mayúscula, salpicada por el disparo de carretillas.» (1870)

O no, com el 1893:

«Por la tarde, en un gran salón de la sociedad El Olimpo estaba convertido en capilla ardiente con guardia de honor y muy bien adornado y dieron cuatro horas de entrada al público para honrar los restos del gran Emperador de la broma. Por la noche se inició el gran entierro en la espaciosa granja frente al Hospital y concluyendo en la plaza del cuartel. También asistieron los carros alegóricos tirando cañonazos y otra porción de carros diferentes. Iban abriendo la marcha 12 diablos disparando carretillas.»

El 1887, Lo Somatent explica: «La comitiva recorregué los arrabals, aviant cuhets y carretillas, y ab lo major ordre enterrà lo dit Carnestoltas non-nato

I el 1916, llegim a Las Circunstancias:

«Anteanoche se celebró el entierro del Carnestoltas […] No obstante la noche fría y desapacible en grado superlativo, todo Reus se echó a la calle para presenciar el paso de la comitiva, la que se disolvió en la plaza de los Cuarteles previo el disparo del típico ‘Moro de Foch’ y la nube de fuego de la comparsa de diablos que acompañaban la comitiva carnavalesca.»

Aquests són alguns exemples d’una pràctica que es recupera en els carnavals del darrer quart del segle XX amb la participació del ball a l’enterrament del Carnestoltes, alguns anys i, sobretot, en l’enterrament del braç –sempre incorrupte– del personatge, acte que organitza, en l’actualitat, el mateix Ball de Diables.

(Les fotografies són dels enterraments actuals del braç del Carnestoltes)

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s