Llevar les carns

Els estudiosos apunten l’origen de les paraules –que no de la festa– Carnestoltes i Carnaval a partir del concepte de privació de la carn, en el doble sentit d’aliment i sexe, que comportava el temps quaresmal. El carnaval seria, doncs, el període anterior, d’excessos en el menjar, desinhibició en les relacions personals i relaxació de la moral. Durant segles, la contraposició, doncs, del carnaval i la quaresma ha estat l’eix fonamental de la celebració, per molt que la festa pogués pouar de tradicions i pràctiques més antigues que el mateix cristianisme.

La quaresma, temps litúrgic que comença el Dimecres de Cendra, de set setmanes de durada, era un temps de restriccions en el menjar –dies d’abstinència i dejuni– i en les activitats socials que propiciaven les relacions –per exemple, el ball– o afavorien la transgressió de la quotidianitat. La quaresma volia ser, teòricament, un temps d’aparent inactivitat festiva que es trencava en algunes diades, com Sant Josep, o en l’exercici de pràctiques com les cançons de dansa en rotllana de les noies o les captes infantils de mitja quaresma, com el serrar la vella o la civadera. I també amb una gastronomia rica en matisos que possibilitava superar-ne les limitacions, tenint en compte que la carn no era sempre el producte més a l’abast.

Temps per al recolliment individual i la pregària col·lectiva que no sempre era seguida amb prou entusiasme. Explica Bofarull, referint-se als primers anys del segle XIX a Reus:

«En pos de la ceniza venían los sermones, ayunos y penitencia para reparar los tropiezos dados en la anterior temporada, y durante toda la cuaresma, en los domingos y viernes al anochecer, se cantaba el Miserere a toda orquesta; pero sucedió que, a pesar de la vigilancia de los sacristanes, una parte de los concurrentes, ya por no comprender las palabras del Salmo o ya por su por su procsimidad con el otro sexo, tomó aquel acto a manera de diversión o pasatiempo, hasta que fue preciso darlo por acabado.»

Un segle després, les obligacions quaresmals eren contestades explícitament pels sectors lliurepensadors amb l’organització d’àpats de promiscuació, en un context de crítica a la religió catòlica. D’igual forma que, durant molts anys –però amb especial intensitat en períodes de confrontació ideològica– a les esglésies es van celebrar oficis de desgreuge durant els dies de carnaval.

Avui, quan han passat de nou cent anys i la pràctica religiosa té poc a veure amb la d’aquells moments, ens podem preguntar quin sentit té el carnaval com a contrapunt de la quaresma. Probablement, cap. Aquesta és, sens dubte, la mort del Carnaval que argumentava Caro Baroja. Altra cosa és, però, que la festa –que continuem anomenant amb l’antic nom de la carn privada– mantingui la seva vigència, amb vells i nous significats, en funció de les necessitats del present.

Del carnaval que ha desaparegut i de la quaresma que ja no es respecta, en fem espectacle, conte infantil, cançó de senyor gros i vella sense cames, per entretenir la canalla.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s