Cabres i bocs

Aquesta setmana s’han celebrat, a la Morera de Montsant, les Jornades del Parc Natural de la Serra de Montsant, dedicades a la ramaderia a la muntanya mediterrània. Montsant ha estat, des de temps immemorials, indret de pastura i, com apuntava el company Albert Margalef en la seva intervenció del passat dijous, l’activitat ramadera hi ha configurat la xarxa de camins que creuen la muntanya, i les relacions entre pagesos i pastors, no sempre fàcils, estan prou ben documentades en les ordinacions medievals i modernes dels nostres pobles.

Una cabra, a l’escut de la façana del Palau Bofarull de Reus

Junt amb les ovelles, les cabres –aprofitades per a obtenir llet o per la seva carn– han estat un animal prou present en els ramats que pasturaven per Montsant i per molts altres indrets. Bèstia molt comuna, doncs, la cabra –i especialment, el mascle de l’espècie, el cabró– és  ben coneguda a la nostra cultura popular, també com a animal fantàstic.

Se sap, de sempre, que el dimoni és amant d’adoptar la forma de cabró. Explica Cels Gomis que «generalment los aplechs de bruxes que’s celebraven la nit del dissapte eren presidits pel dimoni en forma de boch negre. Sentada aquella mala bèstia en una cadira de repòs, hi era adorada per les bruxes y’ls bruxots, qui li donaven lo nom de gran boch, ab les més ridícules y poques cerimònies». No cal insistir en la vinculació entre el boc i el dimoni, perquè és sobradament conegut.


El Boc de Vandellòs

Gomis aplegà entre altres, el 1885, una tradició de Xerta que mostrava el dimoni com a una cabra:

«Un fadrí que retirava molt tard de festejar amb la seva minyona va trobar una nit una cabra al mig de la plaça. Se la va carregar al coll i, en anar a trucar a la porta de casa seva, va sentir que la cabra li deia:
— Deixa’m anar, que prou m’has portat!
I el fadrí la deixà anar, tot ple de por, i mai més no es va atrevir a retirar tard.»

Fets semblants s’explicaven d’altres indrets. A Dosrius, a la Roca del Diable, aquest s’hi apareixia en forma de cabra negra. Una creença molt comuna era que les bruixes, per a provocar les tempestes i pedregades, xollaven les cabres. Per això, deien, dins de cada pedra, s’hi trobava un pèl de cabra. També es deia que sobre els ramats on hi havia una cabra negra –això sí, sense cap pèl blanc– no hi cauria mai cap llamp.

A la fi, com em deia ma mare de petit, cada cop que anava per terra: «—La cabra, pels seus pecats, porta els genolls pelats.» L’aforisme es pot aplicar simbòlicament a altres coses, però en el meu cas era pura evidència física.

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s