Baralles de rams

«A manera de insurgentes,
armados de grandes ramos,
invadirán hoy las calles,
dos millares de muchachos,
cometiendo mil diabluras,
repartiendo cintarazos,
causando a los más chiquitos,
sustos, pavor y espanto.

Pobres palmas guarnecidas!
pobres ramos plateados!
pobres juguetes de azúcar,
de pastas y piñonado!
Al violento sacudir
de los troncos laureados,
seréis presa de la turba
de chicos que llevan ramo.

Por lo que pueda tronar,
llevaros un buen zurriazo
y al primer pillete audaz
que toque vuestros muchachos,
medidle cuantas costillas
lleva por entreambos lados
y acompañadle a sus casa,
a puntapiés y sopapos.»

Aquest poema sense gaires pretensions literàries, publicat el 1861 al Diario de Tarragona, reflecteix prou bé, en canvi, la violència que acompanyà en moltes poblacions, i més en determinades èpoques, la benedicció dels rams. A Reus, Bofarull, en referir-se als costums de la diada, parla explícitament –també a mitjan segle XIX– de Lucha de ramos. El dissabte abans ja es feia mercat de rams. El diumenge, també, al Mercadal, palmes i branques de llorer s’aplegaven de bon matí «com un bosc», explica, davant les taules amb dolços i pastes. Entre aquestes era prou popular la figura del Sisenyor, un ninot de pasta que es posava a les palmes i rams que es duen a beneir.

«A las ocho cada muchacho se presenta en el atrio de la Iglesia con un ramo que le cobija del todo y ese bosque ambulante, apiñado agitándose y describiendo un perenne remolino, corre de un lado a otro, gritando ora pro nobis sin que se descubra al agente que lo mueve, pero a lo mejor se separa y subdivide para echarse cual ave de rapiña, sobre la palma del gozoso niño, cuyos dulces desaparecen en un santiamén, dejando aturdida a la víctima y gritando la criada.»

Que la canalla acabés a cop de ram i de palma era prou comú en moltes poblacions. Amades explica que, abans d’entrar al temple, s’armaven gran batusses a cops de ram i que els més grans procuraven de fer caure els dolços i rosquilles que penjaven dels rams que portaven els més petits, fins que les autoritats van fer guardar les portes de les esglésies més importants pels serenos que «a desgrat de llur zel, no bastaven pas per evitar del tot la masega. Aquest mal costum va arribar fins al punt que els pares hagueren d’abstenir-se de portar els infants menuts i les nenes a beneir la palma». En la seva línia habitual d’interpretació, el folklorista –que anota pràctiques semblants a França i Itàlia– relaciona el costum amb alguna indefinida pràctica de tipus agrari i probablement de caràcter màgic relacionada amb la tornada de la primavera.

Professó del Diumenge de Rams, al raval del Pallol de Reus, el 1904. (Fotografia: Josep Sugrañes)

Més enllà del simbolisme del moment i de la solemnitat de la litúrgia, la festa era, com ha estat sempre qualsevol celebració, reflex de la societat que la viu. En les descripcions precedents s’intueix, a més, un clar enfrontament de classe. Cops de llorer, a l’abast de tothom, contra palmes de la canalla de les famílies més benestants. El furt de dolços, per a desesperació de la criada que acompanyava la criatura o la recomanació de defensar-se a bastonades, si calia, dels atacs, fan evident que la diada podia esdevenir, efectivament, moment de conflicte. El Diumenge de Rams ha estat dia d’estrena de vestits de temporada, celebració que fa palesa l’arribada del bon temps. I, entre la indumentària  i l’exhibició de palmes i de guarniments, que evidenciava la posició social de cada participant, sorgia aquesta violència festiva entre grups: grans contra petits, pobres contra rics, espavilats contra babaus.

El Diumenge de Rams, tal com l’hem conegut a la segona meitat del segle XX, era evidentment molt més tranquil. Però algun rastre d’aquestes baralles ha quedat en la memòria oral de la gent dels pobles. Només, com a exemple, un testimoni: «Mira, a mi, sempre m’hi penjaven coses i després marxava plorant perquè n’hi havia uns altres més grans que m’ho fotien; m’estiraven les galetes o caramels… Sí.» I qui m’ho explicà, d’Almoster, es posà a riure.

Anuncis

Quant a spalomar

Dinamitzador cultural. Membre fundador de l'associació Carrutxa (centre de documentació del patrimoni i la memòria). Treballo a l'Ajuntament de Reus (Cultura). Visc entre Reus i Albarca.
Aquesta entrada s'ha publicat en cultura popular i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s